Química de carrer

Les primeres puntades a una pilota –o alguna cosa similar a una esfèrica– les van començar a donar al carrer al mig de la carretera i amb tot tipus de materials a terra. En dies de pluja arribaven plens de fang i quasi sempre amb alguna rascadeta a les cames o als braços. Unes històries amb una pilota enganxada al peu que van començar al Parque Chas de Buenos Aires, en el cas de Javier Saviola, i al Principat d’Andorra, en el de Juli Sánchez. L’argentí té avui 37 anys, l’andorrà, 40: dos jugadors fabricats al fang del carrer que es van conèixer en un parc mentre jugaven els seus nens i es van adonar de la seva química esportiva a un parquet, enrolats al Sideco FC Encamp, l’actual líder de la Lliga Viatges Pantours.

Entre els dos jugadors acumulen 90 gols –Saviola és el màxim golejador de la competició, amb 49 dianes en 10 partits, i Sánchez en suma 41 en 13 partits–. Això sí, el millor de tot és gaudir-los des de la graderia. S’entenen amb només la mirada. Socis dins de la pista i també molt amics a fora. Formen una societat letal en l’equip dirigit per Lluís Cruz. Uns futboleros que van començar amb l’esport del 40x20. Quan se’ls demana als dos quants gols porten a la competició, aquesta és la resposta: “Quants què? De veritat que no tenim ni idea. Les estadístiques no les portem molt bé, però potser uns quants...”. 

Saviola i Sánchez riuen. Les malifetes les fan dins de la pista.  “He tingut el privilegi i la sort d’haver jugat amb infinitat de monstres, dels millors del món, però sempre tens més afinitats amb un que amb un altre. Amb qui n’he tingut més és amb Pablo Aimar [companys a River Plate en dues etapes]. Era increïble. Ens enteníem sense mirar-nos, i amb Juli, pràcticament em passa el mateix. Això no és habitual  i és molt i molt lindo”.

L’exjugador, entre d’altres, de l’FC Barcelona i el Reial Madrid,  ha compartit equip amb davanters de categoria mundial. “De química se’n té o no se’n té. He tingut companys que han guanyat Pilotes d’Or. Amb aquests jugues bé, però potser no amb aquesta entesa que vaig tenir amb Aimar i que tinc ara amb Juli. Ens tenim admiració mútua, ja que ell significa molt per al futbol andorrà”. 

El crac argentí va començar a saber de Sánchez per Òscar Sonejee. L’ex-defensa internacional va compartir curs d’entrenadors a Madrid amb l’argentí i allà li parlava d’amics seus com Manolo Jiménez i el mateix Sánchez. Després van començar a jugar junts al Sideco FC Encamp i va ser el golejador argentí qui va convèncer Juli per fitxar pel club de futbol sala encampadà. “Es va deixar convèncer ràpid”. Diu Saviola que va fer de director esportiu improvisat aquell dia: “Era complicat que em digués que sí, perquè encara juga a la primera divisió amb el Vall Banc FC Santa Coloma i és internacional amb la selecció. Però per sort va venir.”

Sánchez es desfà amb elogis cap a Saviola, i això que en la seva llarga trajectòria també ha tingut bones parelles en atac. “És un privilegi, de veritat. He jugat amb jugadors bons, però mai amb un com ell. Ens fa millor a tots. Li dones una pilota compromesa i ràpidament et dona una bona paret per marcar. Gaudim d’ell per com competeix, per com juga i perquè ha estat un referent del futbol. I fora del camp és molt millor”.

A l’hora de dir noms amb els quals ha tingut entesa, el menut jugador andorrà no s’ho pensa gaire. “M’he entès molt bé amb Justo Ruiz, Iban Parra o Vilchez, però amb Saviola sabia que seria fàcil des del primer moment per la seva manera de controlar la pilota i també per la seva manera de definir. Per a nosaltres jugar amb ell és com fer-ho amb un Messi o un Ronaldinho, salvant les distàncies actuals. Genís García [company al Sideco FC Encamp i exinternacional amb la selecció] ens va dir un dels primers dies que semblava que havien jugat al Barça de cadets junts o a les inferiors del club blaugrana”. 

 

Amb data de caducitat

 

Els dos són ben diferents a l’hora de batre els porters rivals, però Saviola en destaca una per sobre de les altres. “Amb el que més al·lucinem és amb les parets i quan arribem tocant fins a la porteria rival. M’agrada també com Juli defineix amb una picadeta davant del porter. Intentem crear futbol i que la gent gaudeixi. Jugar junts ens dona vida perquè sabem que no ens queda gaire temps: tenim una edat”.

Només desitgen que arribi el dia del partit. Dilluns s’enfronten a l’Atlètic Escaldes per continuar somiant amb el títol. Els escaldencs, entrenats per Cabinho, són l’equip que millor practica futbol sala, amb jugadors que es coneixen a la perfecció. Són els candidats al títol. “Un partit molt bonic de jugar. Ells són un gran equip amb jugadors que s’han criat junt a la pista. Els intentarem posar les coses difícils. Serà un bon espectacle”. 

Sánchez destaca la humilitat de l’argentí. “És el primer que fica el peu i qui dona la mà al contrari quan acaba el partit. Veure’l aquí i no queixar-se de res diu molt d’ell. És molt bona persona. A mi em falta Saviola al futbol i quan ell marxi em retiro”, assegura somrient l’internacional andorrà, que ja té 40 anys però continua marcant gols. Molts d’aquests gols, i també assistències les veu Pablo Aimar, entre d’altres. “Li envio vídeos a ell i també a alguns amics d’Argentina, un d’ells, és tècnic al club on em vaig fer, el Parque Chas. Moltes vegades em diu que ens fitxen per jugar aquí...”

Els dos es miren i no paren de somriure. Estan vivint una segona joventut i una química de barri i també de fang.