Manel Fernández, expresident de la Federació Andorrana de Bàsquet

Manel Fernández, un amant del bàsquet, va arribar l’any 1990 al càrrec de president de la Federació Andorrana de Bàsquet (FAB). Trenta anys després en passa les regnes al seu vicepresident, Joaquim Tomàs. Als 63 anys es fa un pas al costat després de situar la FAB als màxims nivells del bàsquet 3x3, la seva última gran aposta, i sempre amb pocs recursos econòmics. 

Trenta anys com a president. Tota una vida dedicada al bàsquet del país. Per quin motiu ho deixa?
Ho deixo perquè ja em semblava que era el moment. Ja ho havia previst fins i tot fer-ho abans, però fa quatre anys Joaquim Tomàs, el vicepresident de la federació, em va dir que no se sentia encara preparat per agafar la presidència i ho vam posposar per a aquestes dates. Fa unes setmanes li vaig preguntar a ell: “Vols ser el president?” i  em va respondre que sí, que estava decidit. Ara és el moment i ho deixo bàsicament per això. Són molts anys al capdavant i ara toquen unes noves idees.

Quan va arribar a la presidència, fa 30 anys, com estava la FAB i com la deixa?
Vaig arribar molt de rebot i gràcies a tenir el passaport andorrà. Mai m’hauria imaginat que podia haver estat durant 30 anys. La vam trobar com un bressol, ja que Teodor Armengol només portava dos anys a la presidència. No li va donar temps a fer res. Van plegar per una topada amb el ministeri de Turisme i Esports de l’època. La vam trobar amb molt poca feina feta. Vam començar a pedalar i a millorar molt les relacions amb la FIBA. Hem tingut un gran moment perquè som capaços de competir a nivell C en totes les categories, tenim uns programes, en part subvencionats per la FIBA, que estan funcionant. Del 2014 al 2018 han estat uns bons anys del bàsquet 3x3 i hem arribat on ningú podia haver somiat mai. Satisfet per la feina feta, però la manca de material humà, a vegades, no fa possible que tot es pugui fer realitat.

És difícil dirigir una federació, tradicionalment, amb tan pocs recursos?
El que jo sempre he fet és prioritzar la part esportiva per sobre de l’econòmica. Això ens ha portat a tenir dèficits, però sempre hem anat cobrint. La comunicació de les subvencions amb dates tan avançades fa mal. Ens ha obligat a esprémer al màxim els pocs recursos que tenim, tant econòmics com humans, i adaptar-nos a totes les complicacions que han sorgit durant els anys.

El bàsquet 3x3 ha estat el ‘producte’ estrella de la FAB... S’esperava aquest gran èxit?
No. Alguns fa temps que em va demanar per què no competíem alguna vegada en un Campionat d’Europa B de bàsquet, i jo sempre responia que a nivell econòmic no era viable. Tots els nostres jugadors internacionals són totalment amateurs. A més a més, esportivament hauríem sortit tots molt escalfats i decebuts. Nosaltres no deixem de ser els del poble. Un dia el president de la FIBA ens va dir que el bàsquet 3x3 és el futur dels petits països. Jaume Tomàs i jo ens vam mirar amb cara d’estranyats. El 2012 vam jugar el primer torneig a Alcobendas sub-18. A partir d’aquí va començar a sorgir tot i vam arribar a disputar competicions que mai ens hauríem pensat. 

Conviure amb el BC MoraBanc és senzill o complicat per a una Federació de bàsquet com la vostra?
Com a president de la FAB mai m’he sentit perjudicat per l’existència del club perquè la seva vida i la nostra van per camins molt diferents. Jo fa temps vaig deixar de preocupar-me per quin era l’import de la subvenció i a qui li donaven més o menys. Tu has de fer amb el que tens, amb el que et donen, i a partir d’aquí pensar en el que depèn d’un. Mai he expressat la meva decepció o enviar algun polític a ves a saber on per un tema de les subvencions. És una ximpleria queixar-te d’una cosa que no canviaran. No em miraré mai  altres. Sempre he tingut bona relació amb les dues directives del BC MoraBanc, i fins i tot més amb els actuals que han jugat a les seleccions de la FAB. Si tu segueixes la teva línia no pots reclamar res. L’únic que hem de fer és que ells tinguin una bona base per beneficiar-nos nosaltres.

L’ascens a la Lliga ACB ha ‘trastocat’ el bàsquet nacional a nivell esportiu?
Jo puc estar d’acord o no amb el projecte del club, però no ho expressaré públicament. El bàsquet a la Lliga ACB no ens ha perjudicat a nosaltres a nivell de selecció. Guille Colom està a l’ACB, han sortit els Bartolomé o Roger Lliteras, que juga a Barcelona. Que cap juga aquí? És el que hi ha. L’important és que tenim jugadors. La selecció està bé. L’organització i l’estructura del club és d’ells, i jo no els donaré cap lliçó.

La FAB es queda amb ‘els J. Tomàs’. Jaume [director esportiu] i Joaquim [nou president] han estat peces importants per a vostè en aquests últims anys.
Fins a 34 persones han desfilat aquests trenta anys per la FAB.... Joaquim Tomàs, el nou president i abans vicepresident, ha estat peça clau des que Quim Colom va dimitir el 2005, coneix la situació esportiva com pocs i era vicepresident amb la idea que pogués ser el meu relleu a la presidència. Estic molt content i sé que ho farà molt bé. És una persona de bàsquet. Jaume Tomàs, sense menystenir els altres directors tècnics que ha tingut la FAB, és un home clau des de l’any 1998. 24 hores set dies a la setmana vivint bàsquet. Amb una capacitat de treball espectacular. Ha coincidit amb mi al 99,9% de totes les qüestions. I la tercera persona és Bea Soldevila, que durant uns anys va ser la secretària de la FAB. Una persona que suplia les mancances que podia tenir. Ni a ella ni al Jaume els vaig posar límits. Hem format un equip de tres persones molt important. També vull destacar el suport de la meva família. Gent de bàsquet. Moltes vegades no era on havia d’estar. 

Continuarà lligat al bàsquet?
Sí. Estic aquí per al que ells necessitin. Aquests 30 anys a la presidència m’han passant volant perquè sempre hem lluitat per fer coses. A més a més, a Joaquim Tomàs ja el portem introduint al mundillo del bàsquet des de fa temps i ja el coneixen.