“Un objectiu a llarg termini serà convertir l’equip en nivell UCI”

Sí... Al final estic líder, però hem de tenir en compte que vaig primera, tot i així, no depèn només de mi. Té molt a veure el que s’està fent com a equip i una mostra és que dintre del Top-10 tenim tres noies més i si mirem el Top-15 hi ha mig equip. Amb la trajectòria que portem tenim quatre noies que estan lluitant per acabar dins del Top-10 i aquest és el primer any que competim en circuit professional. Per tant, jo soc líder de la general, però al darrere hi ha una feinada important d’equip.

 

És així... L’última cursa que vam fer de Copa Catalana érem 12 noies del mateix equip i dels altres equips només n’hi havia  2 o 3. Això vol dir que s’està consolidant el projecte. Cal valorar l’esforç que estem fent totes i vol dir molt d’on volem arribar.

 

Fa relativament poc. Jo vaig començar a pedalar perquè em vaig lesionar jugant a rugbi. I la meva història a sobre de la bicicleta em vaig sentir molt a gust, m’anava motivant i vaig assolint els objectius marcats. L’any passat em vaig presentar a un Campionat d’Espanya i no vaig acabar i enguany l’he pogut acabar. A més a més, competeixo en totes les curses. El que és evident és que té sentit tot el que estic fent i estic treballant. No hi vaig per anar, sinó que hi ha una evolució. A nivell d’equip també treballem per entendre com és el món del ciclisme. Jo soc líder de la general, cert, però és també gràcies a les meves companyes i a tota la gestió d’equip que hi ha al darrere.

 

La primera bicicleta me la vaig comprar el 2020, però només ho vaig fer per provar, i quan vaig veure que tot rutllava, el 2021 vaig invertir en una bicicleta amb més cara i ulls. Vaig decidir apuntar-me a la primera cursa i va ser una de la Volta Catalana. I jo em preguntava aquell dia... On m’he apuntat jo? Hi ha ciclistes amb  orellera i jo anava sola allà. No sabia ni com anar amb el gran grup. La meva primera cursa en ruta va ser com llançar-me als lleons. I em va fascinar aquest món i com d’exigent arriba a ser una cursa de ciclisme. Quan vaig veure noies tan implicades em va donar molta força per seguir en aquest món.

 

[Somriu]. És així. Res a veure. La meva parella [Lluís Sanvicente, corredor de curses de muntanya] em va recomanar provar-ho perquè creia que m’agradaria. I jo era anticiclistes. No compartia gens la filosofia d’ells. A base d’anar a fer ports amb ell i anar a roda d’ell veia que  no el podia caçar i que no podia competir amb ell. Vaig comprovar aquest patiment i vaig dir, o em fico forta o aquí patiré. Al final descobreixes moltes coses que t’agraden.

 

[Somriu] Sí. De fet, ara ell pateix més amb mi que jo amb ell. S’han canviat els papers. També s’ha de dir que ell sempre ha recolzat molt l’equip. Ell m’ha introduït en aquest món i ara està patint perquè no li faig tant cas com abans. 

 

Sí... Ara amb bicicleta, tant ell com jo, gaudim. Abans ell tenia molta paciència amb mi. Ell sempre pensava a veure si ella arriba; i ara pensa, tinc la dona que em fot canya i tot. Això també és maco. 

 

Quan vaig tornar d’un Europeu de rugbi vaig tornar amb una fasciïtis al peu i no entenia d’on venia això. I com a complement del rugbi feia a vegades bicicleta o natació perquè volia estar forta per jugar a rugbi. Vaig deixar-ho durant una temporada i estava molt estressada. L’únic que podia fer era pedalar i pedalar.  Vaig estar un any llarg aturada sense poder córrer res. Una de les pitjors lesions que pot tenir un esportista.

 

Continuo vinculada a ells i estic a la junta. Porto la comunicació del VPC. El bo que m’ha ensenyat el rugbi és que tots els resultats que obtens, els aconsegueixes com a equip. I ja pot haver-hi qui fa les marques o el que vulguis, però cadascú té el seu rol. I m’ha ajudat per entendre millor el ciclisme. Si no hi ha un equip al darrere no s’assoleixen els objectius. I cadascú té la seva importància.

 

És la persona amb més energia que conec. És mare, lidera un negoci, té l’empenta per simpatia per tothom. I això també t’ajuda, perquè té una part d’implicació que ens està ensenyant a totes. 

 

El que també ens pot ajudar per arribar lluny és el tema de patrocinis, i des d’aquí els hi vull agrair tot el suport que ens donen. Gràcies a ells hem pogut gaudir d’una Copa d’Espanya o d’una Copa Catalana amb condicions i només t’has de preocupar de competir. Per tenir continuïtat, els patrocinadors han de veure que és un projecte que pot arribar lluny, i això ja es veu.

 

Sí. A nivell personal i també a nivell de l’equip. Aquest resultat vull que serveixi, especialment, per donar-li continuïtat a aquest projecte. Imagineu que podem arribar a fer si tenim una mica més...

 

Un objectiu a llarg termini serà convertir l’equip en UCI. Ha de ser l’objectiu de qualsevol equip, però poder arribar a Copa d’Espanya i poder-la disputar. Hem demostrat que la Copa Catalana ens queda petita. Hem d’anar cap a curses UCI i semiprofessionals. Si tot avança aquí, professionalitzar-ho una mica més.

 

Totalment. Jo no sabia ni pedalar. Si ho fas amb amor i passió ja seria suficient. 

 

De tot. Totes fem una mica de tot. A Andorra tenim l’hàndicap que som un país de muntanya i la majoria de curses on competim som molt planes i no tenen ports com els nostres. Ens hem d’adaptar.