Una passió de 26 anys de durada

Javi Borrego, que va arribar al país amb 18 anys, va jugar dissabte amb 40 l’últim partit de vòlei en el tercer amistós de la selecció. 

 

26 anys d’amor al vòlei. Una relació que va començar, diríem de casualitat, als 14 anys a la Residència Joaquín Blume i que va continuar a Palència i també amb una parada a Lleida per després arribar als 18 anys al Principat. Tot plegat fins als 40. Borrego va jugar dissabte l’últim partit de vòlei i ho va fer amb la selecció en un amistós contra Liechtenstein. A nivell de clubs va jugar el seu últim partit a finals d’abril amb el Club Vòlei Encamp, entitat que va presidir contra el Vikings Vòlei Prat.

Va arribar el mes d’agost de l’any  2000. Lluís Hillaire i Xavi Folguera pare el van anar a buscar a Palència a un Campionat d’Espanya júnior que va guanyar Javi Borrego defensant la samarreta de l’Episcopal de Lleida. “Vaig signar el meu primer contracte professional i l’únic quan em va fitxar Lluís i Xavi i vaig començar a cobrar 300 euros al mes amb el pis inclós i menjar”, va recordar Javi Borrego, que va guanyar cinc Campionats d’Espanya –tres amb Catalunya i dos amb l’espanyola–. De Palència a la Superlliga amb el CV Andorra. 

Tot ho recorda com si fos ahir. “Lluís Hillaire va anar a veure un Campionat d’Espanya de juvenils a Huelva i allà vaig jugar molt bé. Vam guanyar amb la selecció catalana a Huelva a casa seva i remuntat un 2 a 0 advers i el públic en contra dels catalans. I allà va ser el primer apropament que va tenir Hillaire amb mi, on em va dir que li interessava”. Borrego ni s’ho va pensar. “Tenia l’opció de fitxar pel Melilla, però tenia els pares vivint a Barcelona i vaig decidir anar a Andorra perquè m’agradava molt més i estava més a prop de casa”. 

Una bona elecció, i aquí s’ha quedat, amb dos fills i amb feina des de fa anys. “Potser m’ha quedat una mica una espina clavada i fer com Xavi Folguera fill que ha jugat en diferents equips d’Espanya, però quan veus el que hi ha al món del vòlei saps el que hi ha. Per sort tinc la meva feina i veus exjugadors amb 40 anys que quan es retiren no saben què fer de la seva vida. Al vòlei no ens guanyem la vida i aquí ho vaig veure ràpid”.

Com a jugador professional només va estar dues temporades i a partir de llavors va entrar al món laboral compaginant-ho amb l’esport d’alt nivell. “El meu actual cap, Ferran Jerez, era el president de la Federació Andorrana de Vòlei i buscaven un repartidor per a la seva empresa i Xavi Folguera pare me’l va presentar. I vaig tenir millor nòmina...”. El seu final a dins de les pistes va arribar a Liechtenstein i amb la selecció d’Andorra, on ha jugat una cinquantena de partits. “Em sento orgullós, i la veritat, acabar amb la selecció és molt bonic i també molt especial. A més a més, em vaig sentir molt bé”. També, curiosament, deixa el vòlei després de jugar amb tres seleccions: Catalunya, Espanya i Andorra. “El meu últim partit el vaig jugar al costat d’Abel Bernal, que vam compartir pista amb la selecció espanyola als inicis”. 

Una carrera esportiva que també té dues medalles de plata dels Jocs dels Petits Estats. “He gaudit molt. M’agradaria tenir una vareta màgica i treure’m 20 anys i tornar a començar un altre cop. Ni m’ho hagués imaginat. Quan vaig estar a La Blume havien 100 nens i només es quedaven 10 i jo estava entre aquests. Amb Espanya vaig entrar dintre dels 15. Se’m va donar bé des de l’inici i la meva passió m’ha ajudat molt a seguir. Per a un esportista amateur sentir-te especial... Em sento com Déu”. 

Borrego estava predestinat a seguir els passos del pare, que va ser futbolista tota la vida i fins i tot va fer les proves amb el Barça, però la professora de gimnàstica elva fer canviar d’opinió. “Em va venir i em va dir que buscaven gent alta per anar a La Blume i jo pensava que era per jugar a bàsquet. Van anar darrere meu durant dos anys. El meu pare, al principi, no volia perquè era molt petit. Em vaig comprar una pilota de bàsquet i anava a La Verneda a llançar a la cistella. Quan vaig arribar a La Blume era per jugar a vòlei. Em van fer les proves i les vaig superar. Van tenir bon ull”. 

Els seus millors records al món del vòlei els té molt clars. “Primer amb la selecció, amb la medalla de plata a Xipre, i també la plata el 2005 a Andorra. I com a club, amb el CV Andorra, quan vam jugar la Copa d’Europa amb el Mòdena. A més a més, amb les fases d’ascens a Superlliga 2 amb el CV Encamp. Llàstima que no vam pujar”. 

El pitjor record? No ho dubta. “Quan va desaparèixer el primer equip del CV Andorra. Jo era el capità d’aquell equip i les maneres com es va produir tot va ser un desastre amb contractes signats. Jo vaig portar aquí a Manuel Sevillano i, fins i tot, vaig parlar amb la seva dona dient-li que aquest era un projecte seriós. Vaig donar la cara i al final et sap greu que les coses anessin així”. A nivell personal la seva passió per aquest esport quasi li costa cara. “En unes fases d’ascens a Benidorm amb el CV Encamp vaig patir un atac d’ansietat que poc més i em moria. Soc així d’intens i m’agrada fer tot al màxim. A nivell personal també m’ha costat car, però ho he fet amb passió. Si no hagués estat així no hauria aguantat fins als 40. Si no ho fas amb passió, com tot a la vida, no aguantes tant temps. M’he mentalitzat i he pensat que amb 40 anys ja n’hi ha prou”.

A nivell de despatxos continuarà lligat a la seva  passió, però lluny de la pista. Ara ho veurà tot a través de la xarxa, tot i que des de la graderia. Els 26 anys de pista ja han arribat al seu final.