Eren sis, un per parròquia, es deien Pere Miró, de Sant Julià; Ramon Sinfré, d’Andorra la Vella; Mir Mir, de la Massana, Onofre Ramon, d’Ordino, Guillem Ramon, de Canillo, i Vidal Ramon, d’Encamp, i sobre les seves centenàries espatlles recau l’altíssim honor de ser els primers consellers de qui en coneixem fefaentment la identitat. I és així perquè van actuar com a testimonis, amb firma inclosa, a l’acte formal pel qual el bisbe  d’Urgell, Pere Berenguer, adquiria al comte Ermengol VI d’Urgell per la mòdica quantitat de 1.200 sous tots els béns i drets que el senyor comte posseïa a les futures valls neutres.
Som al 27 de gener del 1133, que ja és concretar, i és el més enrere que ha pogut anar l’historiador Jordi Guillamet en aquesta ocurrència titànica que  era passar llista a tots els síndics, consellers i cònsols que han desfilat pel Consell General des que es té notícia d’una assemblea més o menys representativa on es prenien decisions que afectaven tota la comunitat. Òbviament, el 1133 ni se’n deia Consell ni consellers els homes que van firmar la compravenda de les possessions andorranes d’Ermengol VI. Però per a Guillamet en són un clar precedent. Així que la cosa arrenca el 1133, un segle i mig abans dels Pareatges, i acaba el 23 d’abril del 2023, amb la constitució del Consell General de la IX Legislatura. Gairebé un mil·lenni d’història que van escriure els prop de 3.000 homes –la primera dona a accedir-hi, recordin, va ser Mercè Bonell, el 1984– entre síndics, consellers i cònsols que en la major part dels casos havien caigut en l’oblit.

Guillamet ha passat exhaustivament llista i n’ha exhumat els noms i les  dates dels nomenaments a Del Consell de la Terra al Consell General: síndics, subsíndics, consellers i cònsols (1133-2023), patracol que supera el miler de pàgines, que de moment apareix en format pdf –i el compromís del síndic, Carles Ensenyat– que l’edició en paper arribi quan s’acabin de transcriure, buidar i publicar les actes del Consell, que completa aquest projecte monumental en què el mateix síndic, de nou amb Guillamet al capdavant, es va embarcar el curs passat, i que no s’ha de confondre, diu, amb una història del Consell: “M’he limitat a buscar els protagonistes, però la història de la Institució encara s’ha d’escriure”.

No es tracta tan sols d’una llista exhaustiva de noms i càrrecs, només possible, d’altra banda, per l’aparició in extremis del llibre IV de les actes  del Consell, amb els documents datat entre el 1743 i el 1864, quan el llibre ja estava pràcticament acabat però que ha permès completar la sèrie. Només així ja era una autèntica mina. Però és que els tres anys llargs d’investigació que Guillamet hi ha enterrat han tingut extraordinaris efectes col·laterals: el més revolucionari, que avança fins al 1647 la probable adquisició de la casa Busquets per convertir-la en seu del Consell de la Terra. Guillamet ha localitzat un document d’aquest any en què el Comú de la capital encarrega un conseller que en compri per 300 lliures els horts, la cort i el colomer de la casa, que havia sortit “a encant”: a subhasta. D’aquí que l’historiador sospiti, sense poder-ho confirmar de forma documental, que en realitat Casa Busquets la va comprar el Comú. També ha identificat els primeríssims síndics que van exercir com a tal, és a dir, amb funcions representatives i també executives i per un període d’un any, i no per a un encàrrec concret com fins aleshores: van ser Antoni Palmitjavila, de Fontaneda, i Joan Antoni Torres, de casa Joan Antoni d’Encamp, que van prendre possessió del càrrec el 23 de maig del 1667. I els més longeus, que contra el que crèiem no va ser Francesc Cairat, en exercici del 1937 fins al 1960, sinó un altre Joan Antoni Torres, també de casa Joan Antoni, que ho va ser del 1700 al 1739, seguit de la vora per Guillem Arent Ballart (1733-1771).

Una mina. O no?

Els pobres, que aprenguin “per amor de Déu”

Guillamet també ha exhumat la primera notícia d’una institució educativa a casa nostra. És del 1650, quan el Comú de la capital decreta que es llogui un “purgatori”, o local, perquè un mestre hi ensenyi a llegir i a escriure. El purgatori el van trobar a la Casa de la Terra, aleshores al Cap del Carrer, “sempre que no hi hagués consell o el Comú no l’hagués de menester”. Atenció a les tarifes: els alumnes normals pagarien 2 rals al mes; els més baixos, un, i els pobres de solemnitat aprendrien “per amor de Déu”.