És lleig que ho diguem nosaltres, però feia dies que ho advertíem. Per no dir anys. La inflació de premis del nostre panorama literari és una selva sense cap ni peus, amb nul·la repercussió, que es cruspeix cada curs uns recursos preciosos que es podrien destinar a altres objectius vinculats al sector del llibre, i on es registren duplicitats absurdes. Entre els premis de la Nit Literària i els que patrocina el Govern n’hi ha tres de periodisme, dos de poesia i dos de novel·la, tres, si hi afegim novel·la curta; quatre, si contes i narracions; cinc, si ciència-ficció, i sis, si assaig literari. En total, una quinzena de modalitats que reparteixen en conjunt prop de 80.000 euros. Una fortuna, tenint en compte les dimensions del sector, que té en el millor dels casos un retorn justíssim, tendent al zero absolut.
Per això és una notícia sensacional, llargament esperada pel sector i per qualsevol observador més o menys atent, que el ministeri de Cultura s’hagi compromès a posar ordre i concert en aquest maremagnum. Òbviament, en els premis que depenen del seu patrocini, que són el Fiter i Rossell de novel·la, dotat amb 10.000 generosos euros; el Carlemany de Foment a la lectura (8.500), el Pirene de periodisme pirinenc (7.500), l’Àlex Lliteras de periodisme esportiu (5.000) i el Martí i Pol de poesia (1.500). Els altres haurem d’esperar que mecenes i patrocinadors privats prenguin nota i facin un cop de cap.
Es tracta, diu el director de Promoció Cultural, Joan-Marc Joval, de reflexionar sobre quin ha de ser el sentit dels premis literaris en el context actual, que s’assembla com un ou a una castanya al que hi havia fa vint, trenta i no diguem quaranta anys. Un context que inclou mitja dotzena d’editorials especialment dinàmiques i un corpus d’autors que creix cada any, que vol traspassar fronteres i que per fer-ho té unes necessitats molt concretes relacionades amb la traducció, la promoció i la distribució. Res de comparable a tan sols dos decennis enrere, on es podien comptar amb els dits d’una mà els autors que publicaven de forma més o menys regular. Avui són dues desenes llargues. Les editorials tenien una activitat estrictament testimonial. Avui freguen en conjunt el mig centenar de títols.
Premi a obra publicada
Joval ha pres nota d’una realitat incontestable: els premis existents estan especialment ben dotats però pateixen un alarmant dèficit de prestigi. Només han de fer la prova: qui recorda avui el guanyador del Fiter i Rossell? I del Carlemany? Quants d’ells han tingut una trajectòria destacable? De nou els podem comptar amb els dits d’una mà. A partir d’aquest diagnòstic, conclou Joval, l’objectiu ha de ser més qualitatiu que no quantitatiu.
Però, com es fa això? Per on comencem? I quan? Com que no és viable sacsejar tot el sistema de cop, molt probablement el Fiter i Rossell serveixi de camp de proves, ja veurem si en l’edició del 2025 o en la següent. Les idees que rumia són reconvertir-lo en un premi a obra editada –llavors la qüestió seria: d’autor nacional? D’autor publicat en una editorial del país?–, professionalitzar-ne el jurat i vincular-lo als segells locals–el Fiter i Rossell el publica des de fa anys i panys la lleidatana Pagès i mai no hi ha demostrat el més mínim entusiasme. Són de moment idees que dimecres es van posar en comú amb autors, editors i llibreters, i que no qüestionen la feina “admirable” que des d’entitats com el Cercle de les Arts s’ha fet l’últim mig segle, sinó que pretén adaptar el guardó al context i necessitats actuals.
Racionalitzar el cartell de premis i evitar la insensata duplicitat de les modalitats principals hauria de ser un segon i necessari pas. No té sentit que el ministeri doti dos premis de periodisme ni dos de novel·la. I els diners així estalviats destinar-los a ajuts directes a la creació que anessin més enllà de la que ja existeix i els permetessin consagrar-se durant un cert temps a donar forma a un projecte. O reforçar les traduccions, especialment al castellà, però també al francès, per facilitar-ne la internacionalització.
En fi, que tot això que fa tan sols uns mesos hauria sonat a ciència-ficció ara sembla perfectament viable. Poques vegades havíem estat tan d’acord amb una ocurrència sortida del Rosaleda. Força i honor.
A la tardor, a Menorca amb el Projecte Lletres Compartides
Els lectors més veterans potser recordin aquella estupenda iniciativa que va ser l’Escriptor del mes. Parlem dels anys 90, i durant un mes del curs escolar un autor agafava els trapaus i recorria tot el territori de parla catalana, prodigant-se en escoles, biblioteques, ateneus i llibreries. Antoni Morell, Albert Peruga i Albert Salvador van formar part de la caravana d’aquesta benemèrita iniciativa. En algun moment tot allò es va fondre en el temps com llàgrimes en la pluja, però la Institució de les Lletres Catalanes en va recuperar fa tres anys l’essència amb el Projecte Lletres Compartides, amb l’objectiu d’“apropar els escriptors de tot l’àmbit lingüístic català als lectors que encara no els han llegit i posar-los en relació amb el sector de la creació dels altres territoris”. Per resumir, que cada tardor un batalló d’escriptors catalans, valencians, mallorquins i rossellonesos es desplega pels territoris veïns, fa una breu estada en una localitat determinada i hi manté contacte amb lectors, editors, llibreters i estudiants. La novetat és que després de tres edicions el ministeri de Cultura s’ha afegit en un programa on ja participen l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Fundació Mallorca Literària, l’Institut Menorquí d’Estudis (IME), l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la Casa de la Generalitat de Catalunya a Perpinyà i l’Oficina Pública de la Llengua Catalana. Això es concretarà la tardor que ve amb la participació a Lletres Compartides d’un autor andosí que s’estrenarà a l’illa de Menorca. Com a contrapartida, un autor dels altres territoris catalanoparlants recalarà a Andorra. Es tracta de crear xarxa i de fomentar la mobilitat i el coneixement dels autors en català als altres territoris. El cost de tot plegat són uns mòdics 1.200 euros.
