És una llàstima que Naomi Klein (Mont-réal, 1970) escrivís La doctrina del xoc el 2007 i no el 2021. I fins avui que sentia Quim Torredà desgranant a La Trenca el pensament de l’activista canadenca no he obert els ulls. La doctrina del xoc, sí, probablement el llibre més influent de Klein –no el més conegut, que continua sent No Logo, després en parlem si ens queda espai– però sí el que ha encunyat l’estupenda ocurrència que li dona títol, avui concepte d’ús general. Doncs va ser ella qui el va patentar per descriure una teoria pelet conspiranoica que més o menys sosté  això: “Les grans transformacions econòmiques no s’implementen en temps de normalitat, sinó en moments de xoc, quan la societat està massa desorientada per oposar-s’hi”.

És clar que ella es referia a les polítiques liberals que predicava en la postguerra l’Escola de Chicago i que s’inspiraven en els brutals tractaments psiquiàtrics de l’època: recordin el cas de l’escriptora Janet Frame, que es va salvar in extremis d’un electroxoc. Per a Klein, aquests moments de xoc que ofereixen carta verda al polític de torn s’han anat succeint amb sospitosa regularitat: des de l’11-S a desastres naturals com l’huracà Katrina i el tsunami del sud-est asiàtic: “En contextos d’excepció la societat queda anestesiada i certes polítiques no troben resistència: pensem en les restriccions a la llibertat després dels atemptats del 2001”. 

Això és el que m'ha obert els ulls. I dic que és una llàstima que escrivís La doctrina del xoc el 2007 i no el 2021 perquè hauria sigut interessantíssim veure què pensava la periodista canadenca dels carros de mesures absolutament excepcionals que ens vam empassar amb motiu de la Covid, des de les draconianes limitacions a la llibertat de moviments a l’obligació de dur mascareta i l’enorme pressió –social, laboral, fins i tot familiar– per vacunar-nos. Tot ho vam acceptar en un moment de desconcert generalitzat i amb comptadíssimes –i vistes retrospectivament, heroiques– excepcions la majoria va(m) transigir com xaiets. Recordin que els tribunals espanyols van acabar declarant inconstitucional el segon estat d’alarma, que precisament era la coartada jurídica d’aquella bateria de restriccions. “És enmig del caos que es redefineixen les societats”, diu en un altre atractiu, molt convincent mantra. ¿Li podem aplicar o no la doctrina del xoc, en aquell frenesí legislatiu del temps de la Covid mai abans vist en temps de pau? I consti que s’ho demana un que es va posar mascareta a la primera que i es va vacunar sense dir ni mu. I que ho tornaria a fer.

Però com dèiem al començament, la irrupció de Klein com a encarnació de l’activisme contemporani –una mena de predecessora il·lustrada de Greta Thunberg– va ser uns quants anys abans amb No Logo (1997). Hi sostenia de nou una tesi especialment atractiva, perquè apel·la a l’experiència directa de tots nosaltres. Avui la tenim molt assumida, però aleshores –diu Torredà i nosaltres el creiem– era absolutament revolucionària perquè li posava nom a un fenomen estrictament contemporani. L’objectiu eren les grans corporacions i la incipient (però creixent) deslocalització: “Les marques ja no venen productes, sinó que venen un estil de vida, sentit de pertinença, identitat. Han aconseguit que el logo sigui més important que el producte. I quan aconsegueixen això, ja no tenen clients sinó devots”. Pensin, proposa Torredà, en Apple, i l’acusadíssim corporativisme, com si formessin part d’una confraria, dels usuaris de Mac. O en la febre dels nostres adolescents d’avui per marques com Starbucks o Brownie.

Tot plegat és tan interessant que fàcilment sorgeix el dubte paranoic: i si resulta que Klein i el moviment antiglobalització que ella representa (amb el permís de Greta) no s’han convertit en una marca que poden fer fàcilment seva i on poden fàcilment reconèixer-se els antisistema de l’univers sencer i on el que en realitat importa és el logo (anti-el-que-sigui), i no el contingut?