"Esperem que jo sàpiga minvar perquè ell creixi". Aquesta és probablement la millor declaració d'intencions que podia fer el copríncep Vives davant del relleu per entregues a què assistirem els pròxims mesos, potser anys. Seria absurd, com insistia ahir el cap de Govern, que el Vaticà hagués nomenat un bisbe coadjutor per decidir al cap d'unes setmanes el relleu immediat i els antecedents immediats –el mateix Vives va exercir dos anys com a coadjutor abans d'assumir el pontificat–, fet que convida també a la prudència. Es tracta de garantir la continuïtat institucional, tant al capdavant de la diòcesi com del Coprincipat, i de fer-ho a més de forma gradual, tranquil·la i ordenada. I per aquí va la sonada però també molt prudent i calculada absència ahir al santuari de la patrona del futur bisbe coadjutor, Josep-Lluís Serrano. No ho serà fins al 21 de setembre, quan es concretarà el nomenament. No hauria tingut encaix institucional clar la presència als actes de la festa nacional del futur bisbe, que tècnicament hi hauria participat a títol personal. Va ser la de l'arquebisbe Vives una homilia de to sorprenentment molt menys polític que en altres ocasions. I això, en una situació tan delicada com l'actual, amb l'acord d'associació, l'habitatge i la despenalització de l'avortament en l’horitzó immediat. De nou aquí es va imposar la prudència. Vives ha de deixar-li al seu successor el camí expedit, net i polit, allunyant-se del soroll innecessari i evitant que el mecanisme no grinyoli. El seu paper consisteix ara a engreixar el relleu i a anar abaixant humilment la veu a mesura que Serrano la vagi alçant. A partir del 21 de setembre.