En el moment en què la Covid-19 va començar a afluixar –el personal ja campava amb més o menys llibertat, i tanmateix existia encara certa paranoia– van disparar-se les vendes i lloguers d’autocaravanes, que oferien una alternativa d’oci familiar lluny de possibles focus d’infecció. Així, a la tribu de nòmades que fa lustres que organitzen el seu lleure al voltant d’aquestes cases amb rodes, va sumar-se la caterva de nouvinguts. Els uns poden ser més pesats que matar un porc a petons, i els altres no és que els vagin gaire al darrere. No obstant això, anem a pams.
El primer col·lectiu, el dels professionals errants, es distingeix mercès que, entre altres molts detalls, generalment el formen gent de mitjana edat en endavant que menen vehicles amb tantes dècades a les esquenes com els propietaris, durant les quals han iniciat els fills propis i després els nets en els secrets de la disciplina. Malgrat que no els ho preguntis, t’expliquen que la seva van comprar-la fa no sé quants anys, però que va fina com una mala cosa, no com les que es fan ara –sense anar més lluny, la que t’has firat tu, imbècil dels collons, per 60.000 xapes–, que són de nyigui-nyogui i no aguanten una merda. Ningú en sap més que ells, de gaudir de la vida sobre dos eixos, i coneixen les autopistes pàtries i estrangeres com si les haguessin pavimentat ells –res a veure, afirmen, amb els mariques que es perden a la mínima, i és que ja no saben anar enlloc sense el puto Maps. A banda, no hi ha imprevist que els arruïni l’escapada, porten tot el que pugui fer-los falta els mesos que passen loin de chez soi: cinta americana, Superglue, eines diverses, allargadors de cables, acceleradors de partícules subatòmiques... Demaneu-los el que sigui que us calgui, des d’una piqueta per assegurar el tendal a una màquina de rostir pollastres. Van preparats per afrontar qualsevol eventualitat, fins a tal punt que s’han recollit testimonis de caravanistes, amb credibilitat a prova de bomba, que asseguren haver presenciat com un dels veïns de la parcel·la del costat salvava la pell gràcies que un dels veterans li havia fet un bypass en un quiròfan portàtil tret del maleter.
Podríem cremar-hi hores, parlant dels Mad Max bregats en mil batalles asfàltiques, però val la pena fer-ho també dels que volen jugar a ser-ho: els que lloguen una d’aquestes meravelles de gasoil pensant que la conduiran amb la cigala, que tot anirà a cor què vols i que, ànimes de càntir, els reemborsaran íntegra la fiança de 900 euracos. Si mai en veieu una –l’identificareu perquè serpenteja a la calçada i duu mil adhesius gegants anunciant l’empresa que la lloga– correu a refugiar-vos com si no hi hagués demà. Avisadets esteu.