Segurament molts de vostès hauran sentit en múltiples ocasions expressions del tipus l’ordre dels factors no altera el producte o allò que el nom no fa la cosa. I és cert que en determinats casos o situacions, si més no en el vessant matemàtic, segurament és així, però no en molts altres, especialment en el terreny de la política.
I és que ben segur, i això que no em vull fer pesat, m’hauran llegit en més d’una ocasió criticant la confusió generada –amb tota probabilitat buscada expressament– pel Govern i els grups de la majoria parlamentària que li dona suport al tomb dels habitatges o pisos socials i als habitatges o pisos de preu assequible, utilitzats malauradament com a sinònims en massa ocasions. Tantes que fins el mateix Govern sembla confós, com evidencia el reglament i les condicions establertes per poder accedir als pisos del parc públic de lloguer a preu assequible, que semblen més pròpies d’aquells casos en què es pretén accedir a les ajudes socials, i que deixen fora moltes famílies amb salaris equidistants entre el salari mínim i el mitjà que tenen dificultats per poder accedir a un habitatge als preus que s’estan demanant avui en dia.
L’art de la confusió sembla que no és exclusiu del Govern i majoria, sinó que arriba també a part de l’oposició parlamentària. S’ha evidenciat amb la proposta de les famoses tiny houses, o minicases, d’Andorra Endavant i l’equiparació d’aquestes a la construcció modular, un fet que ha comportat que l’estudi encarregat pel Govern per avaluar la viabilitat d’aquestes s’interpreti de dues maneres totalment oposades. I això, que l’informe, si es llegeix sense buscar-ne cap rèdit polític, distingeix de forma prou clara entre les minicases, els sistemes prefabricats modulars, els sistemes prefabricats en fusta i la construcció tradicional.
