El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona dedica una exposició a Agnès Varda, realitzadora cinematogràfica francesa que va morir el 2019 i la figura de la qual les darreres dècades han recuperat del lloc discret que ocupava, on se la recordava com a membre de la Nouvelle Vague quan en realitat, segons se’ns explica, n’hauria estat la precursora i centre ineludible. Cleó de 5 à 7 (1961) és la seva pel·lícula més celebrada d’aleshores. Però mai va deixar de sorprendre, especialment amb la seva Les glaneures et la glaneuse (2000) i amb Sans toit ni loi (1985), mereixedora del Lleó d’Or de Venècia i, de les que he pogut veure, la que més m’agrada.
Sans toit ni loi és la història de Mona, una noia que ve del mar i que transita els entorns rurals i urbans de la França dels vuitanta. La seva obsessió és la soledat i la llibertat, sobretot la segona i, per conseqüència d’aquesta, la primera. Vagareja dormint en cases ocupades, acollida per joves grangers autosuficients o simplement al carrer, la platja... on la porti el vent, el sol i la nit. El seu cant i el seu quefer és sempre rebel, refusa amb una força inaudita tot intent de submissió a qualsevol norma que no sigui la pròpia, i gaudeix, gaudeix de la bellesa del món i de la gent que se n’aparta i que, sobretot, no intenta sotmetre-la. Mona és una rodamon conseqüent, sobretot, amb si mateixa.
El cas és que revisitar aquest personatge m’ha recordat quelcom i n’he vinculat la lectura dels Escritos políticos libertarios –cito en l’idioma de l’edició– de Simone Weil, una compilació comentada dels escrits de la filòsofa francesa redactats, principalment, a la seva joventut. És coneguda la faceta de Weil vinculada al concepte d’arrelament. Més enllà d’això, Simone Weil fou una coneixedora precoç i entesa de l’obra de Marx, la qual cosa la situava en un lloc privilegiat per, des de la simpatia amb els grups i revistes comunistes, sobretot franceses, dels anys trenta, criticar els postulats d’aquests respecte a la guerra, la revolució, la Unió Soviètica i, especialment, la seva visió de l’Estat i dels partits polítics. A Escritos políticos libertarios es revela una filòsofa antiautoritària que no fa concessions. Des d’una perspectiva marxiana desmunta els ànims marxistes. Per a Weil l’Estat sempre serà opressiu, de la mateixa manera que ho seran també els partits polítics, precisament pel seu caràcter burocràtic el primer i ideològic els segons, fonts d’autoritarisme i censura de la bona voluntat dels individus. Weil es mostra llibertària –anarquista–, mot que no ha de confondre’s amb els actuals ultraliberals, als antípodes en el seu culte a l’egoisme, la propietat i, subreptíciament, la violència.
Varda i Weil, dues franceses que han fet de la llibertat motiu de la seva obra. Crec que la paraula llibertat ha de seguir obsessionant-nos, com a totes dues.