Hi ha indicis i senyals que ens trobem en una nova etapa de conflicte entre sindicats i responsables de la funció pública. El diàleg en aquest àmbit no acostuma a ser fàcil, però almenys tenim espais de trobada i discussió, cosa que no passa al sector privat. Sabem, a través dels mateixos sindicats o pels mitjans de comunicació, que ara hi ha un intent de negociar salaris als diversos cossos de l’Administració general. Els estudis subcontractats a empreses auditores demostren diferències entre administracions i una davallada de competitivitat en el mercat laboral, perquè les retribucions de molts llocs de treball són insuficients.
Tot i la manca de tradició negociadora en matèria de relacions laborals, hi ha un precedent interessant. La reforma de la Llei de la funció pública vigent es va aprovar després de converses llargues i complexes que van seguir la vaga de març del 2018 i l’aprovació de la llei a principis del 2019. Vull recordar que aquell conflicte va sorgir de la protesta contra una llei que retallava drets, empitjorava condicions de treball i s’imposava sense cap voluntat de diàleg.
Diversos sindicats vam unir esforços amb l’objectiu comú d’organitzar una mobilització ambiciosa i efectiva. Malgrat la vaga, que va tenir un seguiment considerable, la Llei es va aprovar sense consens, i poc després el Tribunal Constitucional en va declarar dos articles nuls i sense efectes.
Després de les eleccions generals següents, vam reprendre les negociacions amb una nova ministra de Funció Pública i Recursos Humans, i les vam continuar amb la seva successora. Un cop aprovat pel Govern el projecte de llei que modificava la llei del 2019, en vam parlar amb tots els grups parlamentaris per intentar millorar-ne alguns aspectes abans de les fases de treball en comissió i debat parlamentari.
El resultat va ser una llei que atorgava veu i vot als sindicats en els comitès tècnics i esmenava altres greuges, com la diferència entre funcionaris i treballadors públics de caràcter indefinit o el fet que els interins no poguessin accedir a processos de mobilitat interna per consolidar el lloc de treball. Encara que no fos el text ideal per als representants sindicals, havíem millorat la llei del 2019.
Ara és un altre moment i la prioritat és el reconeixement de la feina amb la retribució que cal, després de molts anys sense reglaments de carrera professional ni de complement de millora.
El canvi de ministre que s’acaba d’aprovar respon més a una incapacitat política manifesta que a una voluntat real de reparar la situació, però no hi ha dubte que el diàleg i la negociació col·lectiva són l’única manera d’avançar per un servei públic de qualitat. I tant de bo això s’estengui a l’àmbit empresarial privat.
