La curiositat és una arma de doble fil, ja ho sabem, perquè qui busca al final troba. I jo, que un dels dies d’estiu, relativament avorrit, em distreia remenant la premsa (escrita, que ja tenim una edat) a la cerca de temes interessants, vaig obtenir la dubtosa recompensa amb la descoberta de l’hirudoteràpia. El sufix, és clar, amb aroma de tractament termal a un balneari suïs, potser amb happy end, va fer-me venir salivera. Amb fluids corporals sí que hi tenia a veure, sí.
Resulta que l’“hirudo-” fa referència al gènere dels hirudinis, una categoria d’invertebrats entre els quals destaquen, a banda d’altres, les impopulars sangoneres. Així és que res de massatge lúbric a unes instal·lacions idíl·liques: la història anava de dur a terme teràpies mèdiques amb les nostres llefiscoses amigues. I és que, al marge del que semblen ser les nombroses bondats sanadores de la bava d’aquests anèl·lids habituats a nodrir-se del proïsme –una habilitat desenvolupada ja des de temps immemorials pels cunyats, o els fills majors de trenta que encara viuen amb els pares–, hi ha tota una llista de peculiaritats que les fan ben captivadores. Per començar diu que arriben a tenir, segons la varietat, d’una a tres mandíbules, el que les fa capaces de succionar sang –fins a cinc vegades la seva mida– dels involuntaris donants amb la velocitat i eficiència d’un adolescent de catorze quan toca endrapar entrepans de truita. A més, es dona el cas que són hermafrodites –com els cucs de terra, cosins llunyans per part de l’oncle matern–, en resposta a certa dificultat a l’hora de trobar parella –que és el mateix que em passava a mi amb divuit tacos, que no em menjava una rosca: tan bé que m’hauria anat, ser hermafrodita... D’altra banda, no hi senten i hi veuen ben poc, la qual cosa, de nou, les equipara amb el meu jo del moment diumenge al matí. Pel que fa a la possibilitat d’emprar-les en medicina, esmentades ja pels sumeris o els egipcis, l’anticoagulant de la salivada és oli en un llum per tractar la trombosi venosa o regenerar teixit trasplantat, mercès a propietats vasodilatadores. El correlat animal, ja veieu, del germà del marit, però amb qualitats curatives.
Tanta versatilitat ha acabat, no cal dir-ho, per generar-hi una indústria al voltant, i hi ha laboratoris que es dediquen a criar-les de forma massiva, una pràctica amb orígens ja en el segle XIX, a l’Anglaterra victoriana, on llogar-les per a aplicacions puntuals era usual. Això avui dia ja no es fa, i després de cada ús se les ofega en alcohol, com acostumava a fer el tiet Manel, cada dia del món, al bar del barri. Si no és aquest, el seu final, poden arribar a viure uns 27 anys. Com Kurt Cobain o Jimi Hendrix.