Arribar i moldre. Marc Cortés es va endur el premi Mort qui t’ha mort, del cartell de la Fira del Llibre del Pirineu, amb la primera narració (si fa no fa) que escriu. A més, publicarà llibre. 

Comencem felicitant-lo. 
Doncs gràcies. M’ha fet il•lusió. Doblement, perquè me’l van donar a Organyà, que és el meu poble, i perquè el vaig rebre de la mà de la meva ministra [Mònica Bonell], que també fa gràcia. 

‘Boumort’: s’hi estrenava. 
Des de l’institut que no escrivia, he de dir. Vaig guanyar un premi de poesia i des d’aleshores que no escrivia. Ara m’hi vaig posar, l’hivern passat, i em van sortir uns quants contes i una novel•la que, en principi, publicaré l’any vinent amb Medusa. 

I aquesta il•luminació? O és que ara ha trobat el temps?
És una mica fruit d’una crisi personal. Em vaig refugiar en l’escriptura i em va anar bé, em mantenia ocupat. 

Diuen que és terapèutic. 
Oi tant que ho és, sí sí. 

Excepte si és per omplir diaris cada dia, ja l’hi diem nosaltres. 
Ho entenc. 

‘Boumort’.
Té una part d’història personal. Per sort no és cert que hi hagués un crim, aquesta és la part de ficció, però sí que hi ha coses meves, com l’arribada a Organyà fa dos anys, que coincideix amb la del protagonista. Intenta integrar-se al poble i s’apunta a tot. Amb una colla surten a caçar i a Boumort s’hi troben el ramat de vaques mortes i també el ramader. Sembla un suïcidi, però...

Fins aquí podem llegir. De moment. 
No explicaré el final, és clar, que perdria la gràcia. Però sí que diré que és un conte on el lector es trobarà amb coses estranyes, com notes a peu de pàgina. Atrevit, però sembla que no molesten. 

Per què l’ocurrència?
Em deixo anar com a filòleg. Resolc dubtes lingüístics o plantejo hipòtesis sobre el topònim Boumort, que precisament fa referència a vaques mortes. Probablement perquè és una zona molt freda a l’hivern. També em refereixo al parlar d’aquí dalt, què és anar a caçar el Tamarro, o per què es diu ganxos als d’Organyà. Coses que la gent de per aquí ja sabem, però els de fora ja no tant. 

El Pirineu esdevé territori de novel•la negra... i ‘true crime’.
Sí, és curiós, oi? No sé si té alguna explicació. Jo no vaig escriure el conte pensant en el certamen sinó que em va sortir així... Sí que tenim un reguitzell d’escriptors que s’hi dediquen. Però sembla interessant crear una etiqueta com la de la novel•la nòrdica. 

Mentre no sembli que per aquí ens matem tot el dia...
Sí, oi? Però ben al contrari, per aquí en tenim pocs, de crims. 

El publicarà Medusa, deia. 
Des de l’octubre, que em vaig posar a escriure, em van sortir set o vuit relats. Te’ls mires i sembla que lliguen. Amb uns quants he creat una novel•la, on el protagonista de Boumort té un paper fonamental, però n’hi ha un altre. Són dos correctors lingüístics...

Ves per on.
Curiosament un treballa al Servei de Política Lingüística i l’altre, en un diari. 

Vostè, desdoblat. 
Exactament. S’acaben trobant i viuen aventures i desventures junts. Coincideixen en la professió i en el camí personal, bastant problemàtic per a tots dos. Tot està lligat en una novel•la que, per cert, incorporarà dos capítols que són prescindibles i el lector se’ls pot saltar sense que la història se’n ressenti, tot i tenir sentit en conjunt. Són relats en què intervé la IA, com una història a part. Una broma, vaja. 

Aventures i desventures: com quan li arriben els nostres textos per corregir, oi?
He treballat en premsa i és dur: has de ser molt ràpid i efectiu. 

I els periodistes escrivim de pena. 
Ens odieu una mica, oi? Una relació mútua d’amor i odi. 

Els jurats de premis solen queixar-se de l’ortografia de qui es presenta. En el seu cas, niquelat. 
Llegir-se i corregir-se a un mateix és ben diferent. Ara em serà més fàcil posar-me al vostre lloc.