–El señor Pieras, por favor.

–Yo mismo...

–Llamo de parte del señor embajador. Se lo paso.

El senyor ambaixador del Regne d’Espanya, a qui no tenia el gust, em trucava a casa! No m’ho podia creure, i la primera reacció va ser de lògica inquietud: a veure en quin berenjenal m’havia embolicat sense saber-ho. En fi, que em va convocar molt amablement. Era lector habitual de la sèrie Còmic a fons, que a l’època, parlo del 1995, publicava a la competència –ningú no és perfecte– i em volia fer una consulta tècnica. Així que ja em tenen al despatx oficial esperant el xàfec.

Doncs no. José Manuel Paz Agüeras, així es deia, era un aragonès especialment amable. Va deixar un moment de costat la pompa diplomàtica i em va fer la petició més insòlita que podia esperar, tenint en compte el lloc i les circumstàncies:

–Me preguntaba –va començar tímidament– si usted tendría por casualidad algún ejemplar de Roberto Alcázar y Pedrín. Fue el heroe de mi infancia y me gustaría releer aquellos tebeos apaisados...

Home, estàvem jugant al meu terreny i el tenia a la butxaca. No només en tenia algun exemplar, sinó que els tenia tots, des del primer, Los piratas del aire, que va sortir el 1940, fins a l’últim, el 1.216, publicat el 1976. L’home estava fascinat per un personatge si es vol naïf –un detectiu que funciona per lliure i que es dedica a perseguir els dolents amb un 600, que es fa acompanyar per un xaval de 12 anyets, Pedrín, i que l’únic superpoder que té és el de la garrotada– i m’anava repetint les expressions avui habituals però que tenen l’origen remot en aquest còmic: “¡Ostras, Pedrín!”, “Toma, jarabe de palo”, “Toma del frasco. Carrasco”...

 Allò va ser l’inici d’una gran amistat i he de dir que va ser gràcies al personatge del valencià Eduardo Vañó, pare de Roberto Alcázar, que tenim avui Saló del Còmic. El senyor ambaixador va quedar tan entusiasmat –li vaig baixar una caixa amb mig centenar d’aventures– que em va proposar de muntar Somnis a 1,50: tebeos, 1940-1965. Això era el 1996, i va sortir tan bé que l’any següent vaig embarcar el Comú de la Massana per muntar el primer Saló. I fins aquí.

Així que tenia un gran deute amb Roberto Alcázar i també amb Vañó, que saldo avui dedicant-los aquesta columna. El cas és que no en vaig ser mai un gran lector, de Roberto Alcázar. En comprava els especials, però perquè hi sortien aventures soltes d’Ambrós, “oh, capitán, mi capitán”, i en recordo especialment un que es deia El último baluarte. Sí que vaig conèixer Vañó, és clar. Li vaig fer el 1976 una entrevista per a El Boletín, un fanzine dels meus anys d’estudiant a Barcelona, i mira si era tendre que no em vaig atrevir a demanar-li cap dibuix. Deu ser l’únic dels dibuixants que he conegut de qui no en tinc cap original. Encara m’estiro els cabells: com vaig poder deixar escapar aquella oportunitat!?

Un paio encantador, ja ho he dit, que va morir el 1993 i que fins a l’últim moment va haver de desmentir les reminiscències falangistes del personatge. Li recriminaven que s’assemblés sospitosament a José Antonio [Primo de Rivera, el Ausente], quan en realitat Roberto és el mateix Vañó de jove. Tenia sempre una foto a mà per demostrar que era així. I tenia raó: als 40 anys, Vañó era clavat a Roberto. Tampoc es va cansar de negar el latent homoerotisme que segons alguns destil·lava la relació entre Roberto i Pedrín. Es quedava perplex: però si Pedrín té 12 anys, deia!

Una altra cosa és que el dibuix fos tècnicament molt justet, de línies esquemàtiques, amb aquells bocadillos de text enormes, i que els personatges responguessin a l’estereotip del que havia de  ser un bon espanyol de la primera Espanya franquista. Però això als nens de la postguerra tant els era. Tampoc li importava gaire al meu amic José Manuel. I si volen que els digui la veritat, a mi menys.