No ens cansarem mai de dir-ho, i per sort La Xarranca tampoc: tenim el privilegi de compartir espai i temps amb Sergi Mas, l’home que encarna probablement  avui millor que ningú les essències de l’andorranitat, i això que va veure la llum al barceloní barri del Raval, quan era el Xino. Coses que passen. Als seus 94 anys i amb la seva proverbial mala salut de ferro, continua exercint un magisteri discret, fecund i sense parangó, a banda de prodigar-se com a articulista en les pàgines d’aquest diari, en el que és un dels nostres màxims honors, i preparar l’edició de la seva obra magna, el monumental llibre en què repassarà en 300 làmines la història i la geografia del pa, aliment sagrat i mil·lenari. Només de pensar-hi a alguns se’ns fa la boca aigua.

L’última prova d’aquest mestratge i de la corrua de deixebles que ha anat deixant al llarg de gairebé set decennis, set, d’exercir com a artesà, és l’homenatge triple que La Xarranca li va tributar ara fa dos cursos i en què es van implicar una trentena d’artistes i una colla interminable d’amics, coneguts i saludats, admiradors tots d’un creador total i sense parangó, un home que ha tocat totes les tecles i que el mateix escriu un llibre de relats (Les valls desitjades) que li agafa la vena enciclopèdia (El moble a Andorra) i que transita, incansable, per totes les disciplines plàstiques, des del dibuix fins al gravat passant per l’escultura, la talla, la ceràmica, la pintura i l’exlibris, i no ens descuidem de la seva faceta d’etnòleg i de col·leccionista, per no parlar de l’art major de la paraula: Sergi Mas és un dels últims grans conversadors que ens queden al costat d’Antoni Ubach, Casi Arajol i Jordi Marquet.

Primer van ser els projectes inspirats en la figura i en l’obra de Sergi Mas que els membres de La Xarranca van presentar i després exposar a la sala que du el seu nom a l’antiga casa comuna laurediana. Després, una vetllada al Centre de Congressos de la capital en què una rècula d’amics va desfilar per l’escenari per retre-li homenatge. Li van seguir uns tallers oberts  a l’escola d’art de Sant Julià, on ell mateix va exercir com a professor als anys 80 i 90, i l’exposició doble a l’Espai Caldes, amb les obres de La Xarranca i les que els alumnes de l’Escola d’art de la capital van crear també per a l’ocasió.

Tot allò es va organitzar sota el lema A taula amb el Sergi (Anem), perquè és al voltant d’un bon tiberi on Sergi Mas desplega de forma més extraordinària el seu mestratge –i això que ell menja com un pollet–, i La Xarranca ho reuneix ara en el catàleg que aquest vespre es presenta a la Institucional. De fet, és un molt merescut autohomenatge que La Xarranca li tributa a Sergi Mas i a la vegada a ella mateixa: un àlbum fotogràfic amb els millors moments d’aquella feliç iniciativa i el plat fort, fortíssim, que és l’estricte catàleg amb les obres que es  van exposar a l’Espai Caldes, des de Montserrat Armengol (Una estona amb el Sergi) el tandem Ariza/Orobitg (Musicadura còsmica), i Mònica Armengol (Les ungles del gat, exlibris Sergi Mas), fins a Naiara Galdós (Recepta secreta: raó i cor), Mar García (S. XXI), i Antoni Julià (Un tros de l’art de Sergi), passant per Reinaldo Márquez (Creació dels seus mons), Núria Morcillo & Francesca Marsà (Andorra canvia) i Kala (Conseller 2080). Hi ha també Maite Luque (El galliner), Núria Cendrós (Els soldats encantats), Arnau Sánchez (Espai i serenitat), Fidel Solsona (Glossa al Sergi) Alfons Valdés (Estudi) i Gemma Piera (Les eines del Sergi). I  hem deixat per al final Hommage à l’ouvrier des arts,  de Loli  Rodríguez i Manel Gibert, perquè condensa en el títol tot el que ha sigut: un menestral de l’art, que a alguns els semblarà poca cosa però que per a algú que de petit jugava al tros de carrer on va caure assassinat El Noi del Sucre, un dels profetes del sindicalisme català, probablement sigui un dels  majors timbres de glòria.

Si volen anar fent dentetes per a aquesta nit, poden provar amb els altres dos volums que Anem li ha dedicat els últims anys: Sergi Mas i el seu entorn, el catàleg de l’exposició amb què l’octubre del 2021 va inaugurar la sala que du el seu nom, i Comiat diferit, la crònica fotogràfica dels últims temps a casa Duró d’Aixovall, on va viure entre el 1957 i el 2017, i que firma Laura Gálvez Rhein.
Bon profit.