Serà el representant de la cuina alturgellenca a l’edició d’enguany de GastroPirineus. Albert Formentí es va posar als fogons de l’establiment familiar, La Glorieta, després d’un llarg periple per cuines d’arreu, Incloent-hi les andorranes per llarg temps.

“És una proposta interessant, és clar. Ja hi havia anat per allà quan treballava a Andorra, però per mirar què s’hi feia, no convidat com ara”. Albert Formentí Espuñes serà el representant d’aquesta edició –se celebrarà la setmana del 8 d’abril– de Gastro Pirineus, trobada que acull Port Ainé i que s’ha convertit en esdeveniment de referència pel que fa a la cuina de muntanya. És, per cert, un dels avançaments que coneixem del programa d’enguany, encara per presentar. Una responsabilitat, ser l’únic representant en aquesta ocasió de les cuines de la comarca. “Es tracta de fer la cuina que fas tu, no de fer coses que no estiguin vinculades a l’establiment que portes”, puntualitza. I a l’entorn més immediat: els lactis de la Cooperativa Cadí tindran molt de protagonisme en els plats que elabori –ara se’ls està pensant–. També hi haurà espai per a productes de proximitat com les verdures o la carn de la zona, i per a petits productors especialitzats, com les gírgoles d’Organyà. Però, ja diem, el més calent és a l’aigüera i per veure què prepara –es podrà seguir en streaming, per YouTube– cal esperar al 8 d’abril. 

En tot cas, un esdeveniment que aplega tota la cuina pirinenca (incloent-hi Andorra i comarques franceses) “és una important difusió de la cuina de proximitat, de territori, dels nostres productes i de la gent que hi treballem”. També una oportunitat, apunta, que l’Alt Urgell podria aprofitar per treure més pit. “Crec que falta una mica de ganxo, més suport promocional de les institucions, que en llocs com la Seu es desenvolupi el mercat gastronòmic”. La pregunta on anem a dinar o a sopar, “però bé, no una pizza, sinó cuina de producte”, no sempre queda ben resolta, opina: “els llocs on fer-ho es poden comptar amb els dits d’una sola mà”. Molt terreny per córrer, per tant. Què treballa en contra? “Potser el fet d’estar aquí, al mig, no som ni la Cerdanya ni Andorra, el fet de no tenir pistes ni un comerç fort”, reflexiona. A banda de certa tendència “a l’individualisme” del sector mateix. “Així que crec que caldria impulsar molt més la gastronomia de la zona, tant des del sector mateix com des del suport institucional”. El potencial, però, està aquí, insisteix, des del producte al talent culinari i –un aspecte important– el paisatge, l’entorn. El model a seguir, el suc que s’ha aconseguit treure a l’esport al riu, al Parc Olímpic del Segre, al piragüisme. “Amb això s’ha fet bé, però aquí està des del 1992, poca cosa més s’ha desenvolupat, aquí ens hem quedat”. Cal dinamització, insisteix. Començant per atreure més turistes a llocs com el mercat de la ciutat, tan en davallada últimament.  “Abans es feia, sense tenir tants mecanismes, no entenc per què ara no es fa”, reflexiona.

D’Ordino a Castellciutat
A Formentí l’ofici li ve de família, va mamar fogons des de ben petit. Per això els pares li deien allò de si estava del tot segur, ja que bé que en coneixia la duresa. Però ell s’hi va entestar, i va optar per formar-se a l’Escola d’Hostaleria de Les, primer, a la Vall d’Aran, i després a l’Escola d’Hostaleria de Cambrils. “Després vaig passar per cuines importants, com el Mas de Torrent, el Far de Sant Sebastià, l’Aquàrius d’Andorra o l’hotel Coma, d’Ordino”. A banda del restaurant familiar, a Alàs. “No me’n penedeixo, perquè quan t’agrada allò que fas no t’importa tant la duresa. Tot i que a mesura que et fas més gran es comença a fer més feixuc”, confessa. 

La relació familiar amb les cassoles ve d’antic. Recordava recentment la revista Viure als Pirineus que el 2005, Jaume Formentí Condominas i Maria Rosa Espuñes Alàs, pares del cuiner, es van fer càrrec –després de passar per altres veterans de la ciutat, com el Canigó–, d’un establiment que enfonsa les arrels en època tan llunyana com el 1894, quan un lleonès, Domingo Nistal de Cabo, va comprar un terreny al camí de Castellciutat, per fundar La Glorieta de los Pirineos. A l’estiu del 2022, l’Albert va decidir incorporar-s’hi. 

Agafar les regnes d’un negoci suposa, òbviament, arribar amb plans i projectes. “Però s’ha d’anar piano, piano”, admet, amb projectes de reforma. Una altra cosa és la proposta gastronòmica de la casa. “La gent de per aquí ja em coneixia i saben que els ofereixo una garantia que aquí s’hi menjarà bé”, apunta amb orgull. Les claus? “Producte bo, cuina de mercat i una mirada especial als arrossos, que hi havia molta demanda però pocs llocs on es treballessin bé”. 
Els resultats fins ara? “Superbons, i hem anat fent cosetes sobre les quals hem obtingut bona resposta”. A banda, l’as que té, no a la màniga sinó a la vista de tots: l’entorn, la tranquil·litat i estar a dos passos del centre de la ciutat. Caminant.