Tot just ara he anat a buscar al major arxiu del món –internet– quan va començar la guerra a Ucraïna, perquè sabia que estàvem a punt de celebrar el fatídic aniversari del primer any del conflicte bèl·lic, però del dia exacte no me’n recordava pas. Com que ja tinc la data, la comparteixo: el 24 de febrer farà un any del que semblava impossible, tot i que com dirien els ucraïnesos des del 2014, amb l’ocupació de Crimea, que també va ser el mes de febrer. Tot plegat havia començat i ho teníem allà oblidat perquè potser ho vèiem llunyà, un més d’aquests petits o grans conflictes que queden enterrats en la memòria individual –la meva– i col·lectiva. Si he de ser del tot franca, una de les darreres iniciatives impulsades al país, l’enviament de generadors amb els diners recaptats al concert benèfic organitzat pels antics alumnes de l’escola francesa i espanyola, m’ha fet pensar en un dia com el d’ahir tan marcat pel preludi d’eleccions generals. D’aquesta guerra en sentim parlar pràcticament cada dia, ja sigui per un atac rus especialment cruent o per les demandes d’armament del president ucraïnès o per algun fet, dels pocs que ens arriben, de rebuig des de Rússia, o per les iniciatives solidàries que es van succeint arreu. I ja fa un any, i sembla que encara n’hi ha per temps, i tenim vivint a casa nostra alguns refugiats que han hagut de fugir. I la vida continua, aquí i allà, amb gent que ho ha perdut tot, que té por i se salvaguarda dels bombardeigs al metro, que enterra els seus amics i familiars. I encara que la meva veu sigui feble, insignificant i no la sentin de prop, alço la meva per dir no a la guerra, sí al diàleg per dirimir les diferències. Volem viure en pau.