Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Josep Maria Escribano

Josep Maria Escribano

Pianista i director artístic de la Temporada de Música i Dansa

 

 

100 anys de Berlanga




El 12 de juny, coincidint amb el centenari del seu naixement a València, s’obrirà la caixa número 1.034 dipositada el 27 de maig del 2008 a l’Instituto Cervantes de Madrid en presència del mateix Berlanga, ja en cadira de rodes, i alguns dels seus  familiars. Una caixa amb un llegat personal del cineasta que mai ningú no ha conegut fins ara. Demà es desvelarà el seu contingut, tot i que s’especula que a dins pot haver-hi un guió inèdit. A banda d’això, no us penseu pas que aquesta vegada ens oblidarem París. Encara que sigui de passada, la ciutat torna a ser protagonista pel títol de la seva darrera pel·lícula: París Tombuctú, que tracta d’un cirurgià plàstic que, fastiguejat de la vida, comprarà una bicicleta per fer el recorregut entre París, on viu, i la capital de la República de Mali.

El 1953 faria Bienvenido Mr. Marshall, una de les meves preferides i amb la qual vaig entendre de què anava  el Movimiento. Jo cada dia a col·legi havia d’entonar el Cara al Sol i altres himnes  de la dictadura  que el Generalísimo obligava a cantar en veu alta i braç  alçat a totes les escoles públiques de l’Estat espanyol. Avui, però, m’inclino per Plácido, del 1961, atès que vaig ser testimoni presencial del rodatge i de tota la  moguda pel centre de Manresa, escenari del gruix de la producció. Per Berlanga, Manresa era molt semblant a una capital de províncies de Castilla la Vieja.
Recordo el rodatge d’una cavalcada de Nadal amb un motocarro amb  una gran estrella d’Orient i el seu atribolat propietari, Plácido Alonso, encarnat per Cassen, que es veu aclaparat per pagar una lletra de canvi que venç la mateixa Nit de Nadal. I  no oblido la seqüència de la Banda Municipal de Manresa pujant per l’avinguda Sant Ignaci amb   el pare del músic Manel Camp dirigint la formació musical de la ciutat.

Això explica el perquè vaig tenir una sensació tan especial  quan van projectar Plácido als cines de la capital del Bages. I voleu saber una anècdota curiosa i ridícula a la vegada? La burgesia manresana va ser molt desagraïda amb l’equip de producció perquè no van donar permís per rodar algunes imatges essencials a l’interior de les seves cases senyorials. Seria un amic personal de Berlanga a Barcelona qui prestaria els seus salons per filmar-les sense traves. En realitat Plácido s’havia de titular Siente un pobre en su mesa, però els censors franquistes van obligar a canviar-lo d’immediat. Malgrat tot l’obra seria nominada als  Oscar de Hollywood a la millor pel·lícula de parla no anglesa i a la Palma d’Or de Cannes

Plácido és una obra mestra signada per Berlanga i per qui seria el seu inseparable guionista a partir d’aquell moment, Rafael Azcona, de qui enguany commemorem també el 95 aniversari del naixement a Logroño.  I em declaro admirador de Berlanga per diverses raons: per ser crític i irreverent amb el règim i  per ser un inigualable retratista d’una societat hipòcrita sota la dictadura d’un Caudillo de España por La Gracia de Dios, cosa que li portaria  molts  maldecaps  amb la censura i amb els capitostos polítics  de torn, que sempre van etiquetar-lo de  descarat i desobedient. Fins i tot una vegada Franco en persona li va engaltar: “Es usted muy buen director però un mal espanyol”.

Ara quan veig pel·lícules de García Berlanga sempre espero aquell moment on es cita “el Imperio Austro-húngaro”, un curiós fetitxe que  s’escolta en totes les seves obres. Des d’aquí ens afegim als actes de commemoració del centenari de qui per a mi ha estat el millor director del cinema espanyol.

 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic