100 dies de gràcia

Dimecres passat, amb el jurament dels ministres del nou executiu, culminaven diverses setmanes d’alta intensitat política fruit del resultat de les eleccions generals del 7 d’abril passat. El Govern de coalició entre Demòcrates, Liberals i Ciutadans Compromesos, com era més que previsible, ha fet córrer rius de tinta i ha estat fruit de comentaris de tota mena. S’han pogut escoltar un ampli ventall d’opinions, totes plenament legítimes, que van des de la contraposició més ferotge fins a l’aclamació més vigorosa.

L’aritmètica parlamentària va deixar clar ben aviat els possibles escenaris postelectorals. En un afany sintetitzador de grans opcions n’hi havia bàsicament tres:

1. Que la força guanyadora, els demòcrates, governessin en minoria.

2. Que governessin amb coalició amb una de les dues formacions que els permetés aconseguir una majoria estable, és a dir, amb Terceravia o els liberals.

3. Que es conformés una alternativa que aglutinés els socialdemòcrates, Terceravia i els liberals.

Ras i curt. D’opcions reals no n’hi havia més. És lògic pensar que cada formació va fer la seva anàlisi del panorama polític i quines eren les conseqüències per a l’esdevenir del país en cadascun dels casos. Sigui com sigui, els liberals des del primer moment vam considerar i avaluar tots els escenaris possibles per mirar de destriar aquell que, al nostre entendre, era el millor pel país i, alhora, oferia millors garanties per executar el programa polític amb el qual ens vam presentar a les eleccions.

En aquest sentit, i crec que això no ha estat prou explicat, els socialdemòcrates estaven decidits a explorar amb Terceravia un possible Govern alternatiu a tres bandes. El líder socialdemòcrata no se’n va sortir i ben aviat va comprendre que aquesta possibilitat s’esfumava ràpidament. Les converses per consensuar aquest acord les portà directament el líder del PS amb el de Terceravia, i per tant desconec el detall de les converses. Llevat que no ho expliquin ells directament, no sabrem mai si la manca d’entesa va ser fruit de falta de cintura negociadora d’uns o l’immobilisme dels altres. Sigui com sigui, la tercera opció d’escenari electoral va quedar descartada automàticament.

A partir d’aquí els fets es van precipitar. Quedaven únicament dos possibles escenaris a considerar: el govern en minoria de demòcrates o una aliança que permetés un govern estable. Aquesta era possible amb Terceravia, que també (legítimament) ho va refusar, o amb els liberals. Davant l’evidència, la proposta socialdemòcrata implicava convèncer totes les formacions a fer oposició als demòcrates per fer caure el govern en un termini màxim de divuit mesos. El que ha acabat passant, no sense un intens debat intern dins la nostra formació, ja és ben conegut per tothom.

Amb aquest relat dels fets no pretenc pas ni justificar ni convèncer ningú sobre la idoneïtat (o no) de la decisió adoptada. De fet, tampoc ho aconseguiria. Com totes les decisions que hom adopta a la vida, la de formar part d’un Govern de coalició té avantatges i inconvenients, aspectes positius i negatius, pros i contres. Els liberals, majoritàriament, vam escollir aquella opció que creiem millor per al futur del nostre país i que alhora ens permetrà tirar endavant en gran mesura el compromís contret amb els electors: el nostre programa electoral.

Una reflexió final. Sobta i preocupa a la vegada la visceralitat d’algunes argumentacions que ja condemnen, abans d’hora, l’acció del Govern. Queda clar que es podrà jutjar per si sola amb el pas del temps, però també seria recomanable que la regla no escrita dels 100 dies de gràcia preceptius, es pogués respectar. Tot el país en sortiria guanyant.