Remenant documents de l’Arxiu de les Set Claus m’he topat amb dos documents de l’estiu del 1659 que m’han intrigat i sobre els quals he trobat poques respostes.

El primer document és la còpia en data del 14 i 16 de juliol d’aquell any d’una carta del vicari de la Seu d’Urgell que excomunica els membres del Consell de la Terra. I el segon, dos mesos més tard, és la proclama del Vicari general i recaptador de la Cambra Apostòlica, Andreu Badia, en data del 16 de setembre del 1659, que comunica als vicaris d’Andorra que facin pública l’excomunió de Tomàs Bonet d’Escaldes, de Jaume Riba d’Ordino, de Guillem Ricart d’Engordany i de tots els cònsols i consellers! Vaja! Una traca moral molt feridora a tots els prohoms d’Andorra! En desconec el motiu. Llegint els historiadors Olivier Codina i Domènec Bascompte, que coneixen bé el segle XVII al nostre país, tampoc he pogut esbrinar el perquè d’aquest càstig col·lectiu tan colpidor per a l’època.

En aquells temps, entre el 1659 i el 1670, el Consell de la Terra no es reunia encara a la seu que li coneixem a Casa de la Vall, ja que van comprar Casa Busquets el 1702, i tampoc i fins al 1667 es tenia massa clar els rols dels síndics ni quina institució era competent per a l’administració dels béns comunals: el Consell de la Terra o els consells de parròquia. Però amb tot i això tots aquests personatges representaven des del 1419, els prohoms d’Andorra, és a dir els caps de casa més benestants, i defensaven els interessos dels habitants de les Valls.

Alhora, cal remarcar que l’any 1659 és una data emblemàtica, ja que és l’any del Tractat dels Pirineus que, entre altres, va redefinir la frontera entre França i Espanya. Per a les nostres Valls, dit tractat va permetre retrobar la bicefàlia de Coprincipat que el 1642 havia desaparegut quan el rei Lluís XIII que va esdevenir comte de Barcelona i va confiscar totes les rendes del bisbe d’Urgell. El Tractat dels Pirineus va permetre per tant que les Valls tornessin a ser neutres amb una sobirania compartida entre dos Senyors distints.

Tanmateix, eren temps molt convulsos. El país seguia patint els danys col·laterals dels efectes de la Guerra de Trenta Anys i malgrat els privilegis atorgats per Lluís XIV a les Valls, confirmats el 1655, els andorrans havien de mantenir, allotjar i alimentar les tropes que passaven pel país. I el 1659, al manteniment que van haver de suportar de les tropes franceses del comte de Miranville s’hi va afegir la demanda de les espanyoles del capità Rafael Albà! Els andorrans poc podien fer a part de queixar-se.

També les relacions comercials amb França i Espanya penjaven d’un fil, ja que si bé els andorrans es beneficiaven dels privilegis econòmics i fiscals per comprar mercaderies a França per revendre-les a Espanya, els coprínceps i sobretot el comte de Foix ho reprovaven.

Vist aquest context un poc caòtic, una de les hipòtesis de la causa d’aquest càstig de Déu imposat a consellers i cònsols i que era percebut com una gran desgràcia en aquells temps, l’excomunió, podria ser que haguessin rebutjat de pagar els impostos al Bisbat que es considerava legítim. Sobretot tenint en compte que des del 1642 només tractaven amb el Senyor francès.

Aquesta hipòtesi sembla força plausible, segons l’historiador Carles Gascon, que dissabte en una conversa informal m’assenyalava que en aquells temps hi havia una pugna ferotge entre diferents recaptadors dels impostos a nom del Bisbat d’Urgell, com el bisbe de Coserans imposat pel rei de França i la Cambra Apostòlica entre altres, que reivindicaven la legitimitat recaptadora envers les valls d’Andorra.

Amb tants barrets per a un mateix lloc, els andorrans no sabien on donar el cap. L’únic petit entrebanc per a aquesta hipòtesi és que les dates no quadren, ja que l’excomunió dels consellers i dels cònsols és del setembre del 1659 i el Tractat dels Pirineus es va signar dos mesos més tard, el 7 de novembre. Una altra hipòtesi, menys consistent, és que aquests prohoms haguessin amagat i protegit algun hugonot, convertint-se així en còmplices dels heretges.

El misteri segueix. Ben segur que en un futur pròxim els historiadors en trauran l’entrellat!