18è dia de confinament

Ja no sé què pensar, què passarà quan s’acabi el confinament?

Tornarem a la normalitat? En tot cas tinc el pressentiment que no a la normalitat que nosaltres coneixem.

Alguna cosa molt grossa està canviant.

Aquesta sensació de gran canvi, fa dies que em volta.

Tot va començar quan en la primera setmana de confinament em vaig decidir a treure la gossa. I sabeu què? Vaig respirar! Em va impactar...

Aquell aire en els meus pulmons era el més pur que havia respirat mai. Després vaig escoltar el silenci, el silenci humà, sentia la natura parlar amb els seus ocells, amb els meus passos sobre l’herba ferma i verda, amb un cel blau que em va enlluernar.

Vaig tenir una sensació de sanació mai viscuda, va ser un alè de vida!

Aquí és quan vaig sentir quelcom d’estrany en el millor sentit de la paraula, aquelles exhalacions d’oxigen em van sorprendre per la puresa i amb un sentiment contradictori vaig experimentar una certa eufòria.

Llavor ho vaig entendre: la Terra ens fa parar per no acabar de destruir-la, per donar-li un respir. A ella, a la fauna i a la flora i a tots els seus habitants. Aquest és el meu sentiment.

Els dies estan marcats al compàs de les rodes de premsa del nostre Govern. Després d’haver decretat un confinament de quinze dies, es va decidir allargar sense data límit, sine die.

I sabeu què en penso? La Terra necessita més temps.

El segon gran impacte que vaig tenir va ser quan vaig escoltar la compareixença del Sr. Macron, president de la República francesa i Copríncep d’Andorra.

Amb la mirada glaçada i un posat imperiós, va anunciar fins a sis vegades que estem en guerra. I que el pitjor és que la guerra és contra un enemic invisible, això el fa encara més poderós i difícil de combatre.

Vaig quedar en xoc per aquella intervenció.

Estem en guerra.

El dia a dia es fa dur sobretot perquè em sento privada de llibertat i de moviment i perquè no puc evitar pensar en el patiment dels que han patit o pateixen una guerra armada.

Jo almeny estic a casa, protegida, ningú de moment llençarà un projectil sobre la meva teulada!

Finalment, tenim molta sort!

També cal dir que aquesta crisis posa en qüestió valors fonamentals, i sense dubte posa sobre la taula el capitalisme i els diners, que ara mateix no tenen ni el poder ni el valor que tenien fa un mes.

I en qüestions de contagi i de morts, el virus opera dins la igualtat de condicions de raça, de sexe, de religió i de condició. Som tots igual de vulnerables.

Abans del confinament ja em trobava en una fase de recerca i creixement personal que em feia valorar cada dia més tot allò que m’aporta valor.

Valor espiritual, valor a l’ànima, valor a la meva vida. Llevar-me una mica més d’hora al matí, per poder aprofitar el silenci de la casa i del carrer i tenir un moment per a mi va ser el primer pas per gaudir de les petites coses.

En el meu cas vaig aprofitar per crear un diari d’agraïment, el diari dels cinc minuts, que en la situació actual em resulta més que útil i enriquidor.

Ara ho agraeixo tant! Valorar cada dia el que tenim, projectar objectius i fer afirmacions m’està aportant una immensa satisfacció i un gran benestar.

I així, cada dia al matí l’omplo i a la nit, després d’haver-lo completat, tanco els ulls per anar a dormir, i penso en la sort que tinc de poder agrair, i de poder gaudir de petites coses que mai tenia temps d’apreciar,també que estem sans, i que ja queda menys per tornar a començar.

Tots els països del món han adoptat el confinament més o menys estricte de la població. Ens hi juguem la vida! Així que tots en cadascuna de les seves llengües han adoptat un lema: #joemquedoacasa és l’etiqueta del moment.

Així que tots a casa!