1933: Andorra també volia república

Sempre m’ha semblat que l’Andorra del segle XX comença el 1929, quan Fhasa aconsegueix la concessió de l’aprofitament hidroelèctric del país. El final del XIX, però, ja preludiava l’arribada d’un període molt diferent al que el país s’havia aferrat durant segles.

Cap a la segona meitat del segle XIX es van anar configurant dues tendències en la política andorrana, una estava representada pels andorrans conservadors, que no volien modificar l’estructura política i social preexistent i estaven a favor dels drets adquirits pels andorrans més poderosos, que se succeïen com a consellers i conformaven una mena d’oligarquia parlamentària rotatòria. L’altra, la reformista, estava representada pels andorrans progressistes (joves, la major part) que volien canvis en els usos i costums seculars del Principat. Una de les modificacions sol·licitades era la implantació del sufragi universal. Hi havia casos en què molts andorrans de més de 50 o 60 anys no podien votar perquè només podia fer-ho el cap de família.

Aquesta era la situació quan un grup d’andorrans es va plantejar aconseguir mesures en la llei electoral i el desembre de 1932 va presentar al Consell General una sol·licitud amb 200 signatures en què reclamaven el sufragi universal. Sembla que el Consell va lliurar el document al prefecte dels Pirineus Orientals –ja que només els coprínceps tenien competències per introduir reformes constitucionals–, però no al bisbe. El fet és que el mes d’abril els joves encara no havien rebut cap resposta i, sospitant que no s’havia donat curs a la sol·licitud, van irrompre a la Casa de la Vall, on s’estava celebrant una sessió de Consell i, tancant les portes, van amenaçar els consellers que no en sortirien mentre no se’ls atorgués el sufragi. Com que els joves es van mantenir ferms, els consellers van accedir i els van lliurar el document amb la concessió del sufragi universal masculí als majors de 25 anys, la facultat de ser elegible a la mateixa edat i la publicitat de les sessions del Consell General –fins llavors a porta tancada.

Ara només calia que els coprínceps donessin la seva aprovació. Una comissió va viatjar fins a Perpinyà per presentar al prefecte el document signat pel Consell General. Els joves tenien esperances en el vistiplau del prefecte, però sospitaven que tindrien problemes amb el bisbe, ja que les seves relacions amb el Consell General eren pèssimes, fins al punt que el bisbe Guitart retornava sense obrir les cartes que li remetia el Consell. Les desavinences eren tan públiques i notòries que fins el diari londinenc The Times es va fer ressò de la tensa situació que es vivia a Andorra. De fet, el Nadal de 1932 el Consell es va negar a enviar al copríncep el tribut medieval de cada any: sis pernils, dotze pollastres i 24 formatges.

Els obrers de Fhasa ja feia dos anys que havien iniciat les seves vagues per reivindicar millors salaris i condicions de treball i burxaven els joves per proclamar a Andorra una república germana de la catalana, fora del jou dels coprínceps. La joventut estava entusiasmada.

És fàcil imaginar la posició dels coprínceps, o potser no ho és tant. Ja ho contarem.