1933: lliçons per a 'indepes'
La història dona de vegades sorpreses: la setmana passada repassàvem els fets gloriosos del 1933. I en paral·lel al xup-xup laboral ensenyava la poteta la revolució del 5 d’abril, amb l’ocupació de la Casa de la Vall per dos centenars de “joves” –així s’hi refereix habitualment la historiografia– que reclamaven bàsicament la publicitat de les sessions del Consell i el sufragi universal masculí. Seguim ara cronològicament la seqüència dels fets, segons el relat que en fa Gerhard Lang: el 8 d’abril es convoca una assemblea magna on queda clara la voluntat de prescindir dels Coprínceps i caminar peti qui peti cap a la independència; el 10 de juny, el Tribunal de Corts destitueix el Consell en bloc, però síndics i consellers, mimetitzats ara amb els revolucionaris, ignoren la resolució i continuen al càrrec fins al 29 de juliol, quan demanem als comuns que es pronunciïn sobre la ruptura institucional. L’arribada dels gendarmes de Baulard tranquilitza els ànims: aterren el 19 d’agost amb la missió de fer complir la llei i garantir les eleccions del 31 d’agost, que deixaran com a síndic Pere Torres. No era l’opció dels Coprínceps –que haurien preferit Cairat– però era un candidat tolerable i, inhabilitat Pallarés, l’únic possible. Els sona, tot això? Doncs el 9 d’octubre els gendarmes agafen les maletes, se’n tornen a casa i deixen els natius tranquils. Com veuen, els processistes catalans no han inventat res. Fins i tot en aquesta matussera estratègia de donar-se cops contra la realitat –rebelió, destitució, ocupació, eleccions– se’ls van avançar els andosins del 1933, i té mèrit. Arribats en aquest punt, no van dubtar a sacrificar l’exsíndic Pallarés, de qui no consta, però, que fugís a Bèlgica. Tot aquest ridícul que es van estalviar.