“Andorra s’ha convertit de la nit al dia en el paradís de les dones”, afirmava la revista Lecturas el 1957. Una frase lapidària signada per un tal Ugo Viaggero, que introduïa un article titulat, i aquí ve la millor part, Andorra paraíso de las mujeres, San Marino paraíso de los hombres.  
Entendran vostès que davant d’aquesta afirmació hagués de fer parada i fonda obligatòria per descobrir quines excel·lències ens cantava l’amic Ugo, d’aquella Andorra cronològicament tan llunyana i alhora tan propera pel que fa a determinats estereotips. 
I vet aquí que a mitjans dels anys cinquanta del segle passat sembla ser que les dones viatjaven a Andorra atretes pel niló, els perfums, la llenceria fina i els cristalls irrompibles, mentre els homes, pobrets tots ells, es limitaven a contemplar resignats com les seves carteres s’anaven buidant. Però no tot estava perdut, perquè un altre país petit de l’Europa profunda, San Marino, es convertia per art de màgia en paradís dels homes, gràcies a l’absència gairebé total de botigues i l’allau de patrimoni històric per contemplar. I tot això sense haver de portar als saltimbanquis canadencs any rere any, amb la despesa que això comporta. Tot un miracle cultural.  
Bromes a part, el reportatge aporta una mirada molt interessant d’una Andorra que començava a transformar-se amb l’arribada massiva del turisme i l’eclosió del comerç. Viaggero, un cognom que li escau d’allò més, perquè Fogg ja estava agafat, denota certa nostàlgia d’aquella Andorra que havia visitat vint anys enrere: un país de fondes i hostals, de carrers tranquils, de cases de pedra i de silenci. Quan hi torna, però, el país havia canviat. Aquella arquitectura tan nostrada i el caràcter familiar de les hostatgeries s’havien convertit de cop i volta en fileres d’establiments que s’encadenaven des d’Andorra la Vella fins a les Escaldes, on els aparadors lluïen marques internacionals i els visitants arribaven atrets per productes difícils de trobar als seus països d’origen. Aquesta descripció, que avui ens sembla tan familiar, representava els primers passos del model comercial i turístic que acabaria definint el nostre país. Les botigues i l’afluència constant de visitants es convertia en el nou motor econòmic d’una Andorra que deixava enrere una economia del tot vinculada al món rural. 
Enmig d’aquesta estupefacció que l’autor compartia amb el Sant Francesc de Mossèn Ballarín, quan va caure del cel i va ensopegar amb tot un enfilall de superbotigues i acaba reconeixent que el millor d’Andorra és una altra cosa: el paisatge. Els prats, les muntanyes, les esglésies romàniques, els boscos i la tranquil·litat de les nostres valls apareixen per recordar-nos que hi ha tot un país meravellós més enllà dels aparadors.
Setanta anys després aquesta observació resulta un xic profètica: les compres continuen formant part de la identitat andorrana, la cultura, l’esport i la natura són el millor que podem oferir als forans i sobretot, que podem gaudir els autòctons.