Dos segons i vint-i-sis centèsimes va ser el temps que va volar la pilota llançada per Rafa Luz quan només faltava un segon i tres dècimes per acabar el partit entre el Morabanc Andorra i el Bàsquet Girona. Dos segons i escaig pot semblar una fracció imperceptible o, en canvi, el temps suficient perquè et passi pel cap la pel·lícula de la teva vida. Un servidor, que va assistir des d’un lloc privilegiat al moment en què la pilota va sortir de les mans del Rafa, va tenir temps de visualitzar alguns moments increïbles que ha viscut en una pista de bàsquet. 
La primera imatge va ser de la pista de l’internat de Lleida. En realitat era un pati porticat de l’edifici de totxos grisos que amb la humitat de la boira es cobrien de molsa. Les cistelles, collades a les columnes catedralícies, eren de fusta i els cèrcols estaven més rovellats que el règim franquista. A l’hora del pati sortíem en estampida de les aules i, de seguida, es formaven dos equips per fer un partidet. No sempre em triaven per jugar. A classe de llatí el professor m’acabava de recordar quod natura non dat, Salmantica non praestat i a mi la natura m’havia donat l’alçada justeta per jugar de base. Hi posava més voluntat que encert. En una de les escassíssimes fotos que conservo, formo part de l’equip que acaba de guanyar els Maristes i la cara és de felicitat plena. 
Vaig abandonar el pati de l’internat per marxar a estudiar a la universitat en el moment precís que la pilota llançada pel Rafa arribava al zenit de la seva trajectòria –el rellotge ja marcava un 0.0 més visible que el de l’etiqueta d’una cervesa sense alcohol– i començava el descens cap a la cistella contrària. Les possibilitats que hi entrés eren tan remotes que vaig passar per un moment de profunda tristor. El partit havia començat molt bé, al final del primer quart guanyàvem de quinze punts, però tot es pot espatllar a la vida. Vaig pensar en el pare que m’acompanyava als partits que l’Andorra disputava al poliesportiu del Lycée. El nostre ídol era aleshores el Montgomery, un pivot negre que ell li agradava molt. Quan el Gabi Fernández em va demanar un relat per al llibre El joc que estimem 3, vaig convertir-los en protagonistes d’un relat que començava a la batalla de Terol, durant la Guerra Civil Espanyola, on el pare va lluitar al costat d’un brigadista negre del batalló Lincoln. Hauria d’haver recuperat aquell relat i convertir-lo en una novel·la, com ha fet l’escriptor Julio Llamazares, que ha seguit la peripècia del seu pare en aquella batalla. Però soc massa mandrós i al Llamazares no li arribaré mai a la sola de la sabata. Per cert, heu llegit La lluvia amarilla? És una novel·la molt trista que et deixa sense alè. Després de quaranta anys, els lectors encara es reuneixen a Ainelle el primer dissabte d’octubre per recordar-la. Tinc pendent anar-hi. 
Em vaig cobrir la cara amb les mans, ensorrat a la cadira. Aleshores es va produir el miracle: la pilota va entrar neta, com si el cèrcol tingués les dimensions d’una piscina infantil, i el pavelló va esclatar en un crit a mig camí entre la incredulitat i l’eufòria. Els amics Olivé i Reguant s’abraçaven, els jugadors es van llançar a felicitar el Rafa. Jo no entenia res fins que l’enyorat Andrés Montes em va xiuxiuar a l'orella: "Ai, Joan, home de poca fe, no saps que... la vida pot ser meravellosa!"