Quina és l’activitat més freqüent aquest estiu? Visitar els temples d’Angkor? Prendre canyes gelades davant del mar? Fer amanides combinant tomàquets ecològics de tres colors? Fer una marató de pel·lícules i seqüeles de Star Wars? Plantar menta? Caminar quilòmetres i nedar per intentar que els ossos no es queixin gaire? Llegir novel·les acumulades durant la primavera?
No, l’activitat més significativa d’aquest estiu és la negociació: negociar quina ha de ser l’hora de retorn d’un individu a la nit, pactar quants diners són necessaris per a una sortida nocturna, diferent si és opció de sopar al xinès –menú tancat més beguda– o sopar al kebab, menú i beguda oberts... No es pot badar, si hi ha un mínim moment de feblesa, una mica d’estovament, la saquejada és més intensa. S’ha d’estar atent també a l’estadística, treure les lleis universals de l’estadística que demostren que és impossible que “tothom”, “tothom”, faci això o allò o arribi a una hora que és evident que és inventada i excessiva. 
El més fort de tot, potser, no és la negociació, perquè, un cop pactades les normes i els estàndards –i les excepcions– la cosa ja rutlla més o menys bé. Allò més fort és trobar-se a l’altra banda, descobrir-se en la negociació i el finançament, tancar la porta i quedar-se a dins mentre les festes majors avancen pel món. Evidentment, és el més normal i desitjable, arribats a una edat, és clar, però la sensació, la vivència, de ser plenament a l’altra banda, és curiosa. No és desig de tornar enrere, ni nostàlgia de pesats. 
No és voler tornar a aquell poliesportiu vell on s’enganxaven les sabates perquè el terra estava apegalós de beguda, ni voler ser en aquells concerts dels Celtas Cortos (l’Ajuntament de la Seu en cert moment es va subscriure a un tres per dos o alguna oferta així i cada estiu cantàvem 20 de abril del 90, hola chata ¿cómo estás?), ni veure com un cop Carles Sabater de Sau prenia xocolata desfeta en aquells esmorzars després de les “nits sense fi” dels dilluns, que havien començat amb un correfoc, que aleshores també incloïa aigua des dels balcons i un canvi de roba i eixugada de cabells col·lectiva a casa de qui vivia més al centre. No és voler tornar al Seu Rock –deu euros per qui recordi una lletra de cançó–. No és voler tornar a ballar amb Els Pets, Sopa de Cabra, Dr. Kalypso, las Gambas o la Fundación Tony Manero, ni voler tornar al Corona –gairebé provoca claustrofòbia pensar-hi ara, cert– ni xerrar hores i hores a les taules de marbre del Cafè Orient, allà on començava tot. No és voler tornar-hi. És adonar-se, simplement, del pas del temps i de la velocitat de tot plegat.