Passant el que està passant, potser no és moment de celebracions, l’actualitat és dolorosa amb tots aquells que tenim un cert vincle amb la protagonista d’aquest article, però, potser des d’un altre punt de vista, és ara més que mai que se n’ha de parlar, i encara més, s’ha de reivindicar la utilitat de les coses senzilles, respectuoses amb el medi i amb les persones que l’habitem.

Doncs resulta que corria l’any 1817 quan un inquiet inventor alemany, Karl Friedrich Christian Ludwig Freiherr Drais von Sauerbronn, a partir d’ara i pel nostre bé Karl von Drais, va idear una màquina similar a un cavall de fusta, que s’havia de moure empentant-la amb els peus i dirigint-la amb les mans. Sembla fàcil, però es venia amb un complet llibre d’instruccions. Drais va batejar-la com a Laufmaschine –aquest article convalidarà per a un curs d’alemany–, però per sort serà més coneguda com a draisina. L’objectiu de Von Drais era oferir un mitjà de transport més barat i fàcil de mantenir que els cavalls.

Pels que penseu que aquesta creació està inspirada en aquella relíquia del segle XVII, la célérifère de Sivrac, diguem que aquesta va ser una invenció malintencionada d’un periodista francès portat pel seu ímpetu patriota i la inesperada rellevància que havia suscitat la draisina, tot i que els cavalls no van veure perillar el seu lloc de treball. Coses del veïnatge.

Drais va ser un visionari avançat al seu temps que, no obstant això, i com sol ser freqüent, no va poder treure profit econòmic del seu invent. Va morir el 1851, empobrit i ple d’enemics pel seu suport a moviments revolucionaris liberals, cosa que el va portar fins i tot a renunciar al seu títol nobiliari. Poques pistes queden per saber les motivacions tècniques que van portar el baró a concretar un invent tan revolucionari i a la vegada estrambòtic per aquells anys. Només una frase seva ens pot aportar una mica de llum: “La idea principal de l’invent va sorgir del patinatge en el gel”, afirmà, o sigui que les bicicletes no són només per a l’estiu.

Però conegut ja el personatge, ara el que més ens interessa és el seu invent, que va continuar evolucionant de forma contínua. Un gran pas va ser l’addició dels pedals, també fet que presenta una certa controvèrsia, ara entre escocesos i anglesos, entre el ferrer Kirkpatrick MacMillan el 1839 o Thomas McCall el 1869; d’un dels dos és el mèrit. I així, evolució rere evolució, tenim la bicicleta tal com la coneixem avui dia, onze tubs que poden fer-nos gaudir d’un tranquil passeig, transportar-nos d’un lloc a un altre ràpidament, sense contaminar i cuidant la nostra salut, divertir-nos muntanya avall o pujant ports interminables.

I un apunt, sense cap rancúnia per als conductors acèrrims. Abans de la invenció de l’automòbil, hi havia dos mitjans de transport principals per a persones privades: carretes a cavall i sí, la bicicleta. Van ser, de fet, els ciclistes els que van començar a demanar als governs millors camins per desplaçar-se, pavimentant –literalment– la via per als automòbils que es desenvoluparien després. O sigui, que les carreteres es van fer gràcies a les bicicletes fins que aquestes van ser expulsades pels sorollosos i fumejants cotxes. Penseu-hi quan a la carretera us trobeu amb un ciclista abans de dir-li que no és lloc per a bicicletes. Hem de conviure amb respecte i tolerància; ara bé, com més bicicletes, millor, qüestió de militància.