200 quilòmetres per fer uns cargols

Estem davant d’un estiu atípic, amb un confinament encara massa proper com per haver-lo oblidat, i amb l’amenaça al davant que qualsevol dia hàgim de tornar a tancar-nos a casa. Els casos de coronavirus augmenten a casa nostra i a l’Estat veí del sud, i els estats francès i britànic recomanen als seus súbdits que no posin els peus a Catalunya, com si ells ho estiguessin fent tan bé.
I mentre tot això passa, al meu horitzó hi veig aquells quinze dies que necessito com una alenada d’aire pur, aquells dies de no fer res, a la falda del Montsant, amb l’eixordador crit de les cigales mascle fent ressonar el seu aparell estridulador situat als laterals del seu tòrax i que, a base de fregar-lo, pretenen atraure les femelles. Veig aquells quinze dies, però no s’apropen... jo m’apropo a ells però ells estan sempre a la mateixa distància, com el ruc està sempre a la mateixa distància de la pastanaga. És tan poca la confiança que tinc que podré fer aquestes vacances, que amb la dona i els nens estem encarant cada cap de setmana com si fos l’últim abans del confinament.
Aquest dissabte, sense anar més lluny, vam dinar a ca ma germana amb la promesa que el cunyat ens faria uns cargols a la llauna, que li surten boníssims, i tot xuclant i burxant closques van sortir a la conversa els que són  considerats els millors cargols a la llauna de Catalunya, els d’un restaurant de Campllong, a la vora de l’aeroport de Girona; tan ben considerats estan que fins i tot una vegada, en un programa matinal d’una ràdio catalana líder d’audiència, van fer un rànquing i van haver de dir als seus oients que si havien de triar aquell restaurant no calia que truquessin, perquè totes les opinions anaven cap a la mateixa direcció; van decidir doncs quins eren els segons millors cargols de Catalunya, perquè el primer premi ja tenia amo.
Com que ni la dona ni jo els havíem provat, i el nebot (caragoler de mena com tots a la família) quan hi va anar el primer cop va jurar que no tornaria a provar uns cargols que no fossin aquells, de com estaven de bons, vam improvisar una escapada. Vam demanar hora al restaurant per l’endemà i vam muntar a la seva autocaravana. A les set de la tarda de dissabte començàvem una aventura. Un cap de setmana que havia de semblar tranquil, es va convertir en un petit viatge improvisat. Vam fer nit a Berga, capital de comarca que encara no havia trepitjat, l’endemà al matí vam pujar al Balcó de Catalunya, al Santuari de Queralt, i d’allà cap a Girona, a menjar cargols.
La veritat sigui dita; bons cargols i millor tracte. Però el que encara va ser millor, evidentment, va ser aquesta sensació d’estiu, la sensació de llibertat que, si no ens espavilem, ens acabaran robant els governs en nom del coronavirus, o més ben dit, ens acabarem robant nosaltres mateixos fent el brètol. 
Sigui com sigui estem a un pas que el ruc es pugui menjar la pastanaga, no ho espifiem entre tots, que la pastanaga té betacarotè i va molt bé per bronzejar-se.