2021 l’any dels equilibris
La paraula equilibri sempre m’ha agradat molt, i ara més que mai. Denota una pila de significats que he trobat al diccionari. Em quedo amb dos d’ells. El primer, el defineix com a harmonia o proporció en la distribució de les coses, entre actituds, qualitats morals, etc. El segon, apareix com a distribució ben ponderada de les coses. Grans definicions. M’agraden.
La humanitat en general ha quedat molt tocada en aquesta pandèmia. Uns, el més greu, han perdut éssers estimats d’una forma desoladora. Altres han perdut aquell negoci que tant els va costar fer créixer, o s’han quedat sense aquell treball que els portava un plat a taula, o ja no poden fer aquell treball que omplia el seu ser. La pèrdua, amb majúscules, que ens ha tocat viure ens ha d’evocar imperativament a facilitar un equilibri moral i material perquè l’esperança torni a guanyar el pols.
La pandèmia també ha accelerat la forma de relacionar-nos, de treballar, d’estudiar i aprendre.Hem evolucionat molt ràpid sota un paraigua que ja era present, però que ara forma part de les nostres vides. Xarxes socials, cercadors, Zoom, Meet, Apps... han passat a ser tan imprescindibles com tenir la nevera a casa. Val la pena que ens aturem i reflexionem. És imperatiu buscar un equilibri per no empènyer encara més al que s’anomena ments de pantalla plana, ni societats basades en l’extrem individualista, ni en infants que la seva passió és la pantalla per sobre del cotxe, la nina, el tren o el conte il·lustrat. Ni aquesta aposta tan poc encertada de les compres per Amazon i altres plataformes, que l’únic que fan és empobrir els pobles i ciutats dels petits comerços que tant ens agraden. Gràcies, xarxes socials, cercadors, Zoom, Meet, Apps... per facilitar-nos la vida, però no pretengueu ser la vida, o millor dit, no permetem nosaltres que siguin la nostra vida. I aquí hem de trobar l’equilibri, per què una pantalla mai és una relació autèntica amb un altre, sigui quina sigui la relació. Perquè una pantalla no ens brinda una experiència real com passejar per un bonic paratge, anar un dissabte de compres, un vespre al teatre o un diumenge al museu. Sense la presència física d’un es perden tantíssims matisos, es perd l’essència i en moltes ocasions la raó de ser.
He reflexionat sobre el consumisme perquè en aquesta pandèmia he tingut l’oportunitat de veure que es necessita poc per viure i aquesta visió en certa forma et fa fort i confiat. Molts de nosaltres pensàvem fa pocs mesos que el consumisme devorador feia més mal que bé. Un mal més que demostrat pel nostre planeta i un mal més que demostrat en la distorsió del que s’entén per felicitat. Una vegada vaig llegir un reportatge publicat pel diari El Mundo que es titulava: Consumidos por el consumismo. Eloqüent oi? I ara, ha d’arribar imperativament, l’equilibri entre la sostenibilitat i el consumisme. I si ho fem, i si ho aconseguim, ens anirà molt bé a nosaltres i al planeta.
M’aturo en la definició d’equilibri que ens parla d’harmonia o proporció en la distribució de les coses. És hora de buscar equilibris que ens guiïn davant de les descompensacions socials i econòmiques que ens deixarà la pandèmia. Penso que el dret a un treball digne, a un sostre i a un plat a taula va més enllà d’un dret de tota persona. Crec decididament que les societats amb prosperitat equitativa són altament molt més felices.
El filòsof britànic Alan Watts va definir els nostres temps com l’era de la frustració, l’ansietat i l’agitació. Busquem l’equilibri per revertir-ho.