Ja som aquí. Cada vegada més ràpid. Cada vegada, amb l'edat suposo, amb la sensació que el temps passa en un instant. Imagino que l’estrès i no pensar més que de feina en feina, veient com les pàgines de l’agenda devoren les setmanes i els terminis per lliurar, per estrenar, per començar el següent projecte, fa que el temps voli. Imagino que això ens fa, moltes vegades, no viure els dies, només, com deia Kike, “pasa la vida”. Crec que serà de les coses més difícils que demanaré l'any vinent: canvi de vida. O almenys assumir-la sense la necessitat de “guanyar-me-la”.
M’agradaria poder dir que l’any ja acaba i que podem fer resum, però a aquestes altures encara ens queda molta tela per tallar. En la llista de desitjos plantejarem treballar menys i guanyar més: la recerca de l'equació perfecta. Ha sigut, això sí, un any magnífic.
Vam estrenar Abrakadabra en el marc de l'Andorra Crea, del qual vam viure la segona edició. Una producció amb un equip de país, com feia molt temps que no teníem. Això de posar vuit actors i actrius a sobre de l'escenari és quasi un esport de risc. I que la producció aglutini quinze professionals del país, encapçalats pel Joan Anton Rechi i la Irina Robles, ja mereix la pena anar al teatre.
Hem viscut l’inici d’un espai únic: l'obertura de La Feréstec, un altre projecte per tenir els professionals a casa, per poder posar un petit pegat a aquest mal endèmic que és la manca de continuïtat dels espectacles. La qualitat en petit, per generar espais i públics. I per donar el tret de sortida a les Residències artístiques que permeten als joves somiar en els seus espectacles i començar a crear.
Ha sigut l’any en què les arts escèniques hem pogut gaudir d’una producció andorrana a Tàrrega, amb el Foc i lloc de l'Emma Riba; del tercer Clàssicand, en espera de tenir una producció com mereix el líric. Hem arribat al quart Festac, creixent i posant rumb a la Festa-Festac que serà el cinquè festival. Hem creat llaços amb altres festivals, com L'Andart, per ajudar-nos a la creació de nous públics.
Hem conquerit espais comuns en espera dels nous teatres que han d’arribar aquest pròxim 2026: l'Auditori Claror, l'Auditori Nacional, el teatre grec d’Andorra (que em genera tota la curiositat del món). Desitgem també obrir fronteres i que el nostre talent es pugui projectar més enllà del Riu Runer.
Em deixo, segur, moltes coses bones que han esdevingut. Em queda convidar a acabar el Nadal fent el recorregut tradicional de Pastorets i, aquest any, d'una visió molt especial del Pessebre Vivent d'Escaldes, que, sent l'últim, serà el primer per recordar. Em deixo també un gran llistat de les coses per millorar, que farem al gener.
Tinc ganes que arribi el 2026 i seguir trobant bons lectors que acompanyen aquestes línies, que són meves, de tots i de ningú.
Ens veiem l'any vinent, de prop i als teatres.
