No sé si és un obsequi o una fatalitat, però ja fa temps que em toca publicar un article el darrer dia de l’any. Inevitablement he de mirar pel retrovisor i contemplar les petjades que hem deixat en travessar els mesos del 2025, les meves i les que apareixen aquests dies als resums de les notícies mundials. He arribat a l’edat en la que, en fer balanç, allò que em produeix més dolor és l’absència dels que han marxat tot i ser més joves que jo. Perdre els avis, els pares i altres familiars que han viscut molts anys ho he assumit amb resignació, però el comiat dels amics als quals supero en edat em produeix un sentiment de culpa que s’afegeix a la pena.   
Pel que fa als esdeveniments mundials el que més m’afecta són, ja ho he explicat en alguna altra columna, els morts provocats per les guerres interminables i les imatges de les seves cases destruïdes. La visió de les ciutats de la Franja de Gaza amb la pràctica totalitat de les cases convertides en runes i els habitants remenant-hi a la recerca de supervivents o de records personals ha estat dolorosíssima. També les cases inundades o cremades pels aiguats i els incendis provocats pel canvi climàtic, mentre els responsables polítics es dedicaven a negar les evidències i a mentir per salvar les cadires i els sous. Les escenes dels emigrants arrecerats sota el pont d’una autopista aquest mateix Nadal, mentre l’alcalde de Badalona els acusava de tots els mals i una jauria humana impedia que fossin acollits per entitats del barri, prediu el futur que espera als més desfavorits. 
Una casa és l’aixopluc imprescindible per subsistir, però també alguna cosa més. És el lloc on guardes els objectes que són el relat de les teves conquestes i anhels; és la intimitat per dur a terme la higiene i les necessitats més bàsiques que, amb l’edat, es torna cada cop més necessària; és l’espai on descansar de tot allò que a la intempèrie t’agredeix o et pertorba; és, en definitiva, el refugi contra totes les precarietats. Per això comprenc la decepció dels joves, de manera ben especial els del nostre país, que, si no es posa remei, mai tindran l’oportunitat com vam tenir nosaltres de llogar o comprar una casa malgrat guanyar un sou.
David Uclés, l’autor de la novel·la La península de las casas vacías que ha estat el darrer fenomen editorial a Espanya, afirmava fa uns dies: ‘L’any més feliç de la meva vida, ha estat el més trist per al país’. Jo no diria tant, però és cert que, si parlo com a escriptor, ha estat un any prou satisfactori. He publicat la novel·la Sentinella i hem fet amb el Carles Pellejero l’adaptació gràfica de El museu de l’elefant. Sentinella va nàixer com un homenatge a la generositat dels cuidadors invisibles que aparquen els seus somnis per dedicar-se en cos i ànima a atendre les necessitats de les persones estimades. De seguida vaig rebre una multitud de comentaris de lectors que m’explicaven les seves experiències i s’identificaven amb el que jo narrava al llibre. Tots plegats hem format una comunitat de sentinelles, una gran família d’exhaustes, com diria la Irene Vallejo, als que la novel·la ha servit de refugi, de casa literària. Tant de bo, i és el meu desig per a l’any que comença, els responsables polítics entenguin de veritat, i no només de paraula, que la màxima prioritat ha de ser que tothom tingui a l’abast una casa on sentir-se segur.