Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de TDiaztorrent

Txema Díaz-Torrent

Escriptor

 

 

21 cadàvers i els meus collons




Corria el 1987 i jo anhelava una mena de rifle de repetició de joguina amb els seus extres. Bé, per ser exactes, hi havia una altra cosa que em treia el son: tenir a prop la cantant Sabrina Salerno, que a la gala de Cap d’Any de TVE, amb la cançó Boys i una de les seves, diguem-ne, germanes petites (o no tant), va regalar-me uns instants de glòria. No sabria dir quin dels dos desitjos queia més lluny de les meves possibilitats.

Sempre fantasiejava, a més de fer-ho amb aquell feliç episodi televisiu, a haver nascut als EUA. Estava fart de veure pel·lis on els nens, fastigosament feliços –bé, no tots, perquè algun, a vegades, jugava la final escolar de beisbol i el papà no s’hi presentava; un desastre– prenien quatre llaunes velles, una escopeta i sortien al jardí del darrere a fer pràctiques de tir amb els pares. Al·lucinava, també, quan a mitja nit sonava el timbre d’una llar qualsevol en un barri residencial i el cap de casa es dirigia al primer calaix d’una còmoda per extraure un revòlver, o l’agafava, obrint l’armari de l’habitació, d’una capsa on el guardava al costat de la medalla al valor guanyada a la guerra de Vietnam. Així era l’univers que jo habitava, un cosmos on l’Smith & Wesson de Harry Callahan tenia tot el glamur imaginable. Se m’escapava, ara ho tinc meridianament clar, que més enllà de l’encant que poguessin tenir certs referents, als EUA hi ha més de 40.000 morts violentes anuals provocades per armes de foc. En el que va de curs, al voltant de les 17.000, de les quals unes 7.000 van ser assassinats i prop de 10.000 suïcidis. Encara teníem recent el tiroteig a Buffalo, a començament de mes, que ens empassàvem l’enèsima matança a una escola, en aquesta ocasió a Texas. El balanç: un adolescent abatut després de massacrar dues mestres i, snif, dinou criatures. Passats tres dies l’Associació Nacional del Rifle (NRA) tenia els pebrots de celebrar la seva convenció a uns quilometres del lloc de la desgràcia, i al país apareixia el moviment Pro Life My Ass (“Pro vida, els meus collons”, grosso modo), en al·lusió als republicans que defensen el dret a la vida, sobretot en allò relacionat amb l’avortament, i al mateix temps reben finançament del poderós lobby armamentístic.

El convidat estrella va ser Donald Trump. L’organització volia Ronald MacDonald, però tenia l’agenda plena i l’expresident era el recanvi ideal. El paio no suggereix regular més i restringir l’accés a les armes, sinó donar pistoles al professorat. El tema no són pas les bales, diu: la gent mor al volant i ningú planteja tancar les fàbriques de cotxes. Tens raó, Don: el tema no són les pipes, sinó que el personal no està bé del cap. Que t’ho diguin a tu.

 

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte