M’estan perseguint. O atabalant. Potser: atordint. Fins i tot gosaré fer servir la paraula grossa: m’estan assetjant. Per sort, la cosa tan sols s’està fent per via telefònica, amb trucades repetides al mòbil. Encara sort que no va més enllà, però tot i això tenir fins a sis trucades no desitjades en un mateix vespre no deixa de tocar lo que no sona. El paroxisme va ser divendres a la nit, amb una apoteosi de quatre trucades dins un termini de dos minuts. Varen ser 120 segons bastant intensos, si més no pel que fa a la telefonia.

Evidentment, totes les trucades provenen d’un mateix número, el 223 746 134 43, cosa que deixa flairar un cert amateurisme en la rebregada. Un més professional sens dubte faria servir línies diferents, per arribar a més eficàcia en el resultat desitjat: que jo em donés la pena de contestar-li.

És clar, jo no esperava rebre cap trucada des d’aquest número totalment desconegut, i menys rebre’n sis en un moment que tradicionalment es considera temps de descans. Per això, la curiositat em va portar a fer una petita consulta a sant Google. A través d’aquesta meravella de la tecnologia del segle XXI, vaig poder aconseguir certa informació. Per exemple, que els prefixos de país que comencen per +22 solen correspondre, en general, a països de l’àrea del golf de Guinea. Concretament, el +223 és el prefix de Mali, i aquest número concret és el d’un telèfon mòbil de la xarxa de l’empresa Orange Mali, “leader de la téléphonie mobile, fixe et Internet au Mali”.

També es pot apuntar que els fòrums d’internet estan plens de referències a aquestes trucades de contingut bastant dubtós. Fa uns anys solien provenir sobretot de Nigèria, però avui en dia també són d’altres països de la zona. Vaja, que tenen muntada tota una indústria de l’estafa.

Aquesta activitat és il·lícita pel seu contingut, i per la seva forma: potser convé recordar que la publicitat molt agressiva és pel cap baix una falta administrativa en molts països europeus, que segons el context pot derivar en delicte. Suposo que és la prova que les societats africanes també tenen una proporció de persones poc honestes –possiblement la mateixa que tenim nosaltres aquí a Europa.

En tot cas, no puc deixar de pensar en la persona que hi ha a l’altra punta del fil. ¿És algun jove, fent anar un programa informàtic de trucades automàtiques en un centre de telefonia d’última generació, per guanyar diners i pagar-se els estudis? ¿O és una mare de família abandonada que fa anar un mòbil barat per intentar cobrar uns cèntims, mentre intenta que els seus nens es mengin el sopar? ¿O és un simple treballador que fa això, tal com podria despatxar en una botiga?

No coneixeré mai la resposta a aquestes preguntes, perquè penso seguir exercint el meu dret picarolesc de no contestar les trucades.