25 anys de bassa d’oli

L’entorn a la FAF està tens. Les cares d’alguns membres de la junta (n’hi havia un de nou a la taula que encara no en forma part) abans d’anunciar l’ajornament de l’assemblea eren força descriptives. Seriosos. Han estat 25 anys de bassa d’oli. De tenir-ho tot controlat. De ningú posant el dit a la nafra, i si algú es desmarcava d’aquesta tranquil·litat ja l’avisaven de qualsevol manera. De ningú qüestionant-se res. Tot semblava funcionar divinament, tot i que molts sempre per darrere –i no pas de cara– criticaven maneres de fer, però quan arribava l’hora de l’assemblea tothom donava suport a tot el que es presentava. Alguns és lògic que hi donessin suport, ja que treballen per l’ens i també són responsables d’un club, i d’altres perquè la FAF sembla que fos com una mena de banc. Trucada de tinc problemes i la solució, immediata. L’operació Cautxú ho ha fet esclatar tot. De la bassa d’oli s’ha passat a la taca d’oli que s’és incapaç de treure’s de sobre. A més, pringa i molesta molt. Ara hi ha alguns clubs crítics que es fan preguntes i no troben respostes. Que demanen i que sembla que parlin amb les pedres o es trobin amb un mur de contenció. L’assemblea es va ajornar perquè quatre clubs només van exigir coses que no calen demanar. Vaja, un defecte de forma i no ens compliquem la vida, que ja en tenim prou tots plegats. Aquests 25 anys de suposada bassa d’oli estan en perill. Potser falten coses bàsiques, com ara actuar des de bon inici, com si no s’amagués res, i en comptes de parlar de transparència com si fos una paraula bonica, s’utilitzés, no només per postureig, sinó perquè realment tot és transparent i clar. També, el millor de tot, seria ser autocrítics i parlar... Amagar el cap sota l’ala no és el millor.