El desembre del 2010 una petita empresa, alhora una de les més antigues del país, ens demanava ajut a casa; el març del 2017 el saig executava la sentència ferma. Amb una sentència ferma i esgotades totes les vies possibles de recurs, mai hauria dit que fos possible que existís una fórmula d’incident de sentència en base a “una amistat sospitosa entre la demandant i la seva defensa”.

No paga la pena, tot i que escriure sense el “presumpte” i sense “la presumpció d’innocència” ho fa tot més fàcil. Bé, fàcil després que, molt amablement, has arribat a sentir-te de tot, entre altres coses “ves amb compte, no saps amb qui te les has”. És aquesta la dura realitat davant una empresa que ha estat condemnada per estafa? Per enriquiment il·lícit? Set anys més tard i després d’arruïnar una petita empresa?

No vull fer-ne responsable la justícia, hi treballem cada dia colze a colze amb grans professionals, dels que es mosseguen la llengua, amb pocs recursos i menys reconeixement; que molts cops et dirien “No tinc prou mans per arribar a tot arreu”, i que callen per no avergonyir més la institució.

Deixem-nos d’hipocresies i mitges veritats, quan s’ha mogut quelcom set anys més tard? Quan algú ha trucat a un graó més amunt que algú altre, i un expedient ha canviat de pila, i d’estar sempre dessota de tot ha passat dalt de tot.

Dos anys i 21 dies a la pila de dessota. Què representa això per a una petita empresa, després de quasi cinc anys de procediments i recursos? Molt poc davant l’enrabiada que me’n vaig endur en poder canviar l’expedient de pila amb una sola trucada.

La investigació va comportar 260 hores de feina, quatre viatges a Holanda, més de 6 terabytes de dades, i demostrar que fins i tot Delictes Tecnològics s’havia empassat una mentida; finalment amb la satisfacció del reconeixement i els rescabalament a una petita empresa, davant una “empresa famosa”.

Avui un alumne avantatjat de l’UdA m’ho ha preguntat directament, després de veure al portal de Justícia.ad la sentència; tot i que maquillada ha reconegut els trets i la forma de fer. Quan li he explicat com i quant ha trigat a executar-se la sentència, m’ha fet una reflexió punyent: “Estem construint una seu de la justícia només per justificar la greu mancança del nostre legislatiu i executiu.”

Pocs minuts més tard ens saludàvem amb el M.I. Conseller General Jordi Gallardo. Recordava que tenia pendent llegir la seva columna en aquest mateix mitjà, i una vegada l’he llegit m’he adonat que pensàvem en el mateix. Com gestionem els nostres diners, els nostres drets, la nostra responsabilitat?

Sempre et queda el recurs de l’agenda i fer la pregunta adient. No cal, la resposta és clara i sense opcions d’interpretació. El pressupost de justícia hauria d’ésser un 20% de l’actual. Si estem on estem i anem a més, es per la destrucció del nostre Estat de dret. Tenim un legislatiu sotmès a l’executiu.

Torno a la tarda i la salutació amb el M.I. Conseller, darrere meu Casa de la Vall, Govern, les obres de la seu de la justícia, que encara no sabem si passarà igual que amb la nova seu del Consell General, i per segona vegada es reconvertirà en què? Penso en el monstre de vidre que es vol aixecar damunt les cendres de l’STA, i no em puc estar d’empipar-me.

El sol s’ha amagat, l’aire de cop és fred, m’agrada el vent que em despentina mentre enfilo per carretera a la Massana, no pas pel túnel del Grau de la Sabata, que mai he acceptat, i em ve al cap la frase de “lucre cessant” recollida i figura reconeguda a la sentència; ja no em veig amb gaires ànims per reclamar el mateix a aquest Govern, però sí que encara em queden ànims perquè la meva filla ho comprengui, i sigui ella qui un dia assegui davant el batlle a qui pertoqui, possiblement des de la cadira de cap de Govern, com va dir la seva mare quan la va dur al món.

Oi que no calen set anys per esbrinar i sentenciar una estafa? El preu a pagar per tots és molt alt, no tan sols en advocats, seus i discursos; és el nostre país, la nostra raó de ser, els nostres fills.