27 anys d’empatia i de solidaritat

Andorra no és pas ben bé un lloc on reconeixem mèrits ni homenatgem fets i accions de persones que s’ho mereixen. Més aviat diria que és un país en què s’idolatra i es promou la mediocritat, sense gairebé mai tenir presents la vàlua i el compromís individual. Així ve a tomb de referir-se a un cas concret que val la pena destacar.

Aquests dies he recordat el naixement de la ràdio pública, l’1 de gener del 1991. En vaig ser un oient fidel, no solament per la il·lusió i l’orgull d’andorrà que vaig percebre llavors, sinó també per la variada oferta radiofònica. Cada tarda no em cansava d’escoltar el programa De tot i força, conduït pel Setze Papes. Una emissió adreçada al jovent; però me’n sentia proper, tot i no ser gaire jove. D’això, ja en fa trenta anys, i en fa vint-i-set que l’Òscar Royo –El Setze Papes– va tenir la brillant i magnífica idea de crear i posar en marxa una recollida de joguines per a infants i joves necessitats, per afavorir famílies amb dificultats econòmiques. Una noble acció social, mai prou ponderada ni reconeguda. Ho va fer tot sol, durant molts anys, amb dedicació i esforç. Molt més tard hi van col·laborar diverses entitats. En un principi es va adreçar a l’Agustí Font, responsable de Càritas, per tal que l’ONG es fes càrrec de la distribució dels regals a les llars. Una bona associació! 

La lloable obra d’aquest jove s’ha anat desenvolupant durant més d’un quart de segle, sense treva ni pausa, dedicant-hi les millors hores de la seva vida privada, mai en horari laboral. La ràdio tan sols li ha servit per fer-ne divulgació. La seva admirable acció, encaminada a satisfer mancances en el si de famílies amb precarietat, ha aconseguit arrencar milers de rialles i un munt de felicitat i d’alegria. Les desenes de milers de joguines, llibres, peluixos, jocs i altres regals, han sigut bàlsam i consol per a mils i mils d’infants i jovenets del país, embolicats i repartits benèvolament pels voluntaris de Càritas.  

El fet perenne de l’Òscar Royo és una mostra encomiable d’empatia activa. Demostració palpable de solidaritat efectiva i afectiva; no pas caritat ni almoina. S’ha guanyat a pols l’admiració dels que ens hi identifiquem. Jesús va dir: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu” (Evangeli de Mateu). Anivellar l’amor al proïsme amb l’amor a Déu.