27 morts

Aquesta és una de les xifres que donen les notícies que van apareixent sobre l’intent d’assalt de joves migrants subsaharians a les tanques de la ciutat de Melilla, africana en la situació, però espanyola en la seva jurisdicció territorial. Els causants no han estat altres que els maldestres policies de fronteres marroquí, tot seguint alguna pauta marcada per l’acord amb l’actual govern d’Espanya, a canvi de la sobirania de l’antic Sàhara occidental espanyol.

De les actuacions espanyoles al nord de l’Àfrica en podríem escriure tota una enciclopèdia. El lligam entre la península i aquesta regió ve de lluny. La Mauritània Tingitana formava una província romana molt lligada a la Bètica i al conjunt d’Hispània, on fou integrada en època de Dioclecià (segle III). Més endavant, la seva conquesta pels vàndals expulsats de la península tampoc la deslligà del conjunt de la romanitat, de la qual rebia moltes influències. Fins i tot, l’arribada de l’Islam s’ha de concebre en una línia similar al que poc més endavant passaria a Espanya, l’any 711. Cal destacar que els contingents amazics, que van passar l’estret amb el permís del governador visigot de Ceuta, Julià, feia poc que havien estat islamitzats. I així podríem anar tirant fins a arribar a l’època contemporània, amb els tradicionals interessos espanyols a la regió, exemplificats amb el protectorat del Marroc o l’establiment de la colònia al Sàhara Occidental. De fet, és des del Marroc que l’exèrcit sublevat travessà l’estret el 1936 per iniciar una guerra que encara avui divideix els espanyols.

Les relacions entre Espanya i el nord de l’Àfrica, el que avui es coneix com a Marroc i en època romana es coneixia com a Mauritània, que no hem de confondre amb l’actual país conegut amb aquest nom, han estat un continu de ziga-zagues que malauradament també s’han enrarit amb els interessos per al control dels recursos naturals de la zona del Sàhara Occidental, que tenen al darrere les grans potències occidentals, encapçalades pels Estats Units de Nord-amèrica.

Malauradament, qui ha pagat els plats trencats d’aquest pacte entre el Marroc i el govern espanyol són els àrabs del desert, els anomenats sahrauís, que enquadrats en el Front Polisario, van iniciar una guerra de guerrilles contra les unitats de l’exèrcit espanyol establertes a la colònia, i que després de l’abandó del territori per part d’Espanya, que no descolonització, l’han continuat contra l’exèrcit marroquí, que aprofitant la malaltia terminal del dictador Franco, va organitzar el 1975 la Marxa Verda, on una munió de gent, ben dirigida des de Rabat, va travessar la frontera sense la por de rebre cap tret de l’exèrcit espanyol. Estava tot amanit.