Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Oliver Vergés

Oliver Vergés

Doctor en Història

 

 

28-A: disjuntiva independentista




Ha plogut molt des de la declaració d’independència de Catalunya del 27 d’octubre del 2017, però algunes coses no han canviat: els partits catalans de perfil netament independentista, malgrat repetir per activa i per passiva que volen aplicar els resultats de l’1-O, segueixen presentant-se a les eleccions de l’Estat espanyol. I ho fan, a excepció d’alguns casos com el Front Republicà, amb la intenció de fer política a Madrid. I és que hi van –a diferència dels diputats nord-irlandesos del SinnFéin, que no són actius en el si de la cambra dels comuns britànica– a pactar, a investir president i a recollir, si poden, alguna molla.

No és que el somni d’una república catalana s’hagi esvaït, és que la realpolitik situa els votants independentistes i els seus representants en una disjuntiva: o bé col·laboren en una utòpica Espanya progressista, més somiada que real, o bé entreguen l’Estat del qual encara formen part a mans de les forces reaccionàries que volen acabar amb els furs i constitucions catalanes –l’autogovern, l’Estatut, etc.– al més pur estil Felip V.

És cert que els comicis del 28-A no són una lluita entre el bé i el mal, més aviat ho són entre el mal i el mal menor (des del punt de vista del catalanisme, és clar). Ja sabem que tant el PP com el PSOE van estar d’acord d’apallissar votants el primer d’octubre del 2017, com també en l’aplicació del ja cèlebre 155; i ningú pot esperar que un govern presidit pels vermells de la rosa sàpiga revertir millor la situació que un de dirigit pels blaus de les gavines. La poca esperança que hom podia tenir fa un temps en aquell tal Pedro Sánchez que parlava de federalisme i de reforma constitucional s’ha esvaït darrerament, ja que ni una cosa ni l’altra formen part del programa immediat de qui possiblement surti amb més opcions després de les eleccions de diumenge. Però, qui pot esperar reformes constitucionals si en deu mesos no han estat capaços de treure un dictador feixista del Valle de los Caídos?

L’única esperança dels partits independentistes que aniran a Madrid a fer política, amb Esquerra Republicana al capdavant imbuïda per l’esperit del pacte de Sant Sebastià del 1930, és que Sánchez i el PSOE els necessitin per a la investidura i per assolir majories. Només així, l’Espanya progressista, construïda sempre des de Catalunya, serà una mica menys utòpica, i la república catalana i l’esperit de l’1 d’octubre quedarà una mica més traït.

Això sempre que les dretes no sumin, cosa que (toco fusta) sembla força improbable. La llei electoral no beneficia la fragmentació del vot, i allò que sempre havia estat la causa de la derrota de les forces de centre (PSOE, IU...) ara pot ser la condemna d’una dreta no monolítica dividida en tres grans forces –PP, Ciutadans i Vox– en plena competició per veure qui és més d’antes. Trista notícia serà, malgrat que ja la tinguem assumida, el fet que un partit populista, antiimmigració, contrari als drets de les dones i a la diversitat en tots els seus aspectes, tingui representació parlamentària a Espanya. Per desgràcia, quatre dècades després del 23-F, les pistoles tornaran al Congrés de la mà de VOX.

I si els independentistes seran la clau per obrir algunes portes, la clau de la governabilitat la tindrà Podem. Lluny de l’època en què es parlava del sorpasso que havia de col·locar la formació morada per davant del PSOE en vots i en escons, el partit d’Iglesias potser podrà pactar per fi amb els socialistes, la formació d’un govern de tall progressista. Caldrà veure, però, fins a quin punt el tema català i les promeses d’un referèndum per part de Podem poden acabar fent inviable un acord així.

Els independentistes que surtin elegits per anar a Madrid el proper diumenge (els planyo) tindran un paper ben complicat per amagar la diferència entre el discurs i la pràctica, entre fer república i fer política espanyola. Hauran de fer mans i mànigues, segur, però en tot cas, per poc que facin, ja faran més que a Barcelona, on s’ha instal·lat un immobilisme que lluny de fer república, amb prou feines fa autonomia.

Comentaris: 2

Comentaris

Crec que la disjunció és: o bé sortim tots a votar per evitar la victòria de les forces reaccionàries o bé sortim tots a votar per evitar la victòria de les forces reaccionàries i anem a fer el vermouth. :-)
El tema de col·laborar en un utòpic estat espanyol progressista, si es materialitza, doncs bé, ja es veurà, igual que la utòpica Europa progressista. Mentrestant a votar tots i reflexionar bé a qui. (sobretot a Lleida on el quart diputat serà molt disputat i on hi ha poques opcions pels partits més minoritaris). Si fossin eleccions franceses, seria per sufragi universal i hi hauria una segona volta. Aquí ens la juguem a la primera.

Salut!

Crec que la disjunció és: o bé sortim tots a votar per evitar la victòria de les forces reaccionàries o bé sortim tots a votar per evitar la victòria de les forces reaccionàries i anem a fer el vermouth. :-)
El tema de col·laborar en un utòpic estat espanyol progressista, si es materialitza, doncs bé, ja es veurà, igual que la utòpica Europa progressista. Mentrestant a votar tots i reflexionar bé a qui. (sobretot a Lleida on el quart diputat serà molt disputat i on hi ha poques opcions pels partits més minoritaris). Si fossin eleccions franceses, seria per sufragi universal i hi hauria una segona volta. Aquí ens la juguem a la primera.

Salut!

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic