Un dia deixarem de celebrar el 3 de desembre. Sens dubte, hem avançat molt, com encara ens queda molt per fer. 

Anem a pams: el dia 3 de desembre es ret homenatge al moment en què les persones amb discapacitat tenen drets reconeguts en l'àmbit internacional via l'ONU des del 1992. Resumint-ho molt, i entre d’altres coses, puc ser professor, escriure articles i tenir una vida digna gràcies a aquest reconeixement i a d’altres convenis que, a poc a poc, s’han anat firmant al llarg de la història, molts d’ells amb la participació d’Andorra. Elements com l’accessibilitat, encara avui, no estan garantits, i això passa per desconeixement i perquè mai serem capaços d’arribar a tot arreu al primer intent. Recordo un afer amb igualtat, per exemple: vaig escriure un comentari a una publicació de xarxes socials que van fer, on sí que hi havia text, però quedava inserit dins del vídeo o alguna cosa així. Els deia que podien fer servir la intel·ligència artificial, en aquest cas, per activar la veu en off que narra l’escrit. I tots contents! Jo rebo la publicació correctament i aquella gent pot anar-se’n a dormir perquè ha après una cosa nova, i que no és maco això? En dos missatges hem fet política real d’igualtat fent accessible la informació! I per si el truc no molava prou, fem-hi una volta més: resulta que als que hi veieu, també us funciona escoltar veus que llegeixen dades, o saber que un ascensor s’està obrint o tancant, i a alguns encara els aniria millor si no anessin amb el mòbil enganxat a la cara, que una cosa és l’escena divertida de veure o escoltar com algú s’estimba contra una porta per anar lliscant amb el dit a la pantalla mentre camina, o alguna entrebancada hilarant d’aquestes dignes d’aparèixer a l’APM, i una de diferent i gens agradable són les víctimes per atropellaments o altres fets greus per aquesta causa. 

I sabeu què? Sí, nosaltres també tenim obligacions, i a alguns ens passa com amb els drets generals, que els exigim, i després se’ns passa que hauríem de complir també l’altra part del contracte. El que passa és que cap de les nostres obligacions està escrita enlloc. Per exemple, a l’hora de caminar, les persones cegues fan una coreografia amb el bastó. Quan el peu esquerre avança, aquest es mou a la dreta i a l’inrevés. Així aconseguim escanejar el terra per localitzar  els diferents relleus i saber si són obstacles o referències. Ara bé, en el cas dels que hi sentim, és imprescindible fer servir la oïda. Aquesta ens ajuda a saber si passem per cantonades, si hi ha entrades a les parets, on és la carretera, com i quan creuar fins i tot si no hi ha semàfors sonors, i reconèixer l’entorn en general. Quan això no passa, ens convertim automàticament en un perill per a nosaltres mateixos i pels altres vianants, un mico amb una metralleta no ens arriba a la sola de la sabata. Som capaços de fer placatges a gent gran, o no tan gran i llençar-la a terra, desmuntar terrasses, caure a sots, per no parlar de les conseqüències que comporta, de vegades, refusar ajuda externa i, a més, de males maneres. Que el món s’adapti i la gent prengui consciència està bé, i que nosaltres ens desenvolupem per no ser perjudicials, també. 

Ara de debò, encara m’amoïna el discurs. Fa un temps vaig escoltar una entrevista a Joel Bueno, a Catalunya Ràdio, en què la locutora li parlava a trams com si fos un nen petit. Qui hi havia amb ell en la intervenció no va fer res per corregir aquesta actitud; vull pensar que va ser per desconeixement. No tenim contracte amb cap empresa de còmics, ni poders sobrenaturals, som gent, que viu, que riu i plora, que s’enamora i odia, que té gustos, llums i ombres, i intenta fer la seva. Avui, encara que ens brinden oportunitats, hi ha institucions que es lucren lícitament amb la nostra imatge. El dia que el món sigui un lloc realment inclusiu, desapareixeran totes; realment els interessa que passi?