Ens aixecàvem ahir amb la ressaca de les conseqüències dels aiguats a casa i a baix i de les últimes mobilitzacions a Catalunya per la sentència del procés i de l’enèsima brega pel Brexit... I potser ens va passar per alt una notícia que ara feia un temps que no sentíem: troben els cadàvers de 39 persones que estaven amagats en un contenidor d’un camió de mercaderies en una zona industrial del comtat anglès d’Essex. En aquesta versió del resum de la cosa encara es parla de persones; en d’altres, només de cadàvers o cossos. Qui són? Per què? Com van arribar-hi? I el ritme trepidant de la vida que portem fa que ni ens parem 20 segons a pensar-hi. Eren fills i filles d’algú, pares i mares d’algú, germans i germanes d’algú... Persones a la recerca d’un futur millor, lluny del seu món. I demà potser ja ni se’n parlarà perquè altres morts hauran substituït aquests, per desgràcia. Aquí això no ens passa, per sort. Vivim en un altre món –i mai millor dit– i és que hi ha tants mons diferents i paral·lels en l’ara i aquí que ens toca viure. I no m’estic referint als mons d’altres dimensions, sinó als del planeta Terra contemporanis: geogràfics, vivencials, institucionals, identitaris... Ara que ens acostem a l’1 de novembre i celebrem Haloween, però no sabem de què va la festa de Tots Sants, com acabo de llegir molt encertadament en un tuit –bé, per alguns és anar al cementiri– a més de recordar els nostres familiars i amics difunts, podríem incloure-hi aquests altres morts, els de la injustícia i el menyspreu dels qui posen per davant el guany econòmic despietat i aniquilen les vides dels innocents.
