El 2005 encara no estava vivint aquí al país. Vaig arribar dos anys després. Això sí, recordo quan els meus nous companys de l’època em parlaven d’uns Jocs que es deien Jocs dels Petits Estats d’Europa. Reconec que no tenia massa idea de la seva existència. Potser poca transcendència mediàtica. A saber. També em parlaven de les seves peripècies a Malta 2003, a Andorra 2005 i a Mònaco 2007. Després vaig arribar jo i ja vam deixar de desplaçar-nos. Imagino que cosetes de les crisis. Ja portem molts anys així, si no és una cosa és l’altra, sempre igual. Això sí, m’al·lucinava quan veia que viatjava tanta gent amb la delegació –no compto esportistes, que són imprescindibles–. Són set Jocs dels Petits Estats patint-los sense veure’ls, amb poca informació –per no dir limitada– amb lluites infernals per intentar rebre fotos o declaracions. Poc interès de tothom i amb un Comitè Olímpic Andorrà (COA) sense ningú com a cap de comunicació o de premsa o responsable de parlar amb els mitjans de comunicació. Si no viatges és culpa teva –per no dir una altra paraula més lletja–. I després de 17 anys aquí al país arriba el moment de cobrir uns Jocs dels Petits Estats in situ. De viure’ls de prop. Cinc dies de competició, però també amb el patiment de saber si arribaré a tot o si em donaran un cop de demà des dels màxims responsables de l’organització. Confiarem en l’única cap de premsa, confiarem en el web del Comitè Olímpic Andorrà (COA) i també en la disponibilitat dels esportistes i de les federacions. No hi ha moltíssima gent –2.000 persones havien comprat les entrades per a la inauguració– que sàpiguen que se celebren uns Jocs aquí. Això sí, la inversió és de 4,9 milions d’euros per a cinc dies de competició. Una barrabassada, crec.
