416.000

“L’estupidesa no és hereditària, sinó fruit d’un gran esforç personal.” Aquesta frase, entre tantes altres, me la recorda sempre el meu pare. No sé si és d’ell o d’algú altre, però realment poc m’importa. És estrany, fins i tot a vegades graciós, com moltes estan fetes de manera perfecta per encaixar-les quan volem il·lustrar determinades circumstàncies. Una altra frase del meu pare, que em guia gairebé com un mantra és “no et preocupis, ocupa’t. Tots es preocupen, però pocs s’ocupen”.
És curiós que, a vegades, la gent posa esment a donar sentit a més d’una d’aquestes frases a la vegada, en una sola acció. Divendres passat, el govern autonòmic català va recomanar a les persones no sortir de casa tret que fos necessari, arran del preocupant rebrot que ja té pinta d’estar descontrolat. Almenys a Catalunya. I què va passar dissabte? Les carreteres es van omplir de formiguetes viatgeres, sembla que la majoria cap a la Costa Brava i també cap a la Costa Daurada. Molta gent es preocupa perquè ho està passant malament, ERTO inclòs, però de vegades la sensació és com si la cosa no anés amb ells. Aquest cap de setmana, 416.000 cotxes, segons el Diari de Girona, es van ocupar de buidar Barcelona. He dit cotxes, per la qual cosa a una mitjana de tres persones per cotxe, estem parlant de més d’un milió d’aquestes formiguetes. 
“Però home... No fotin! Que som llatins i ha sortit el sol!” I quina era l’excusa que més sonava? “Ens tornen a confinar segur, així que millor que sigui al poble/casa/muntanya”. Chapeau! Si això de l’esforç personal es destinés a altres coses, ens aniria tan bé...
I ja que això va de frases, recordeu quan va començar la quarantena? La gent es queixava que no és just que ens tractin com a nens petits i ens tanquin d’aquesta manera. Som adults responsables i volem que ens respectin i es fiïn del nostre sentit comú. 
Perdó, ja segueixo escrivint l’article, és que necessito parar de riure, que així no hi ha qui pugui teclejar. I així estem... almenys ara no ens podem queixar... hi ha paper de vàter disponible. 
Amb una mica de sort, la vacuna arribarà, tard o d’hora, i ens n’oblidarem fins al pròxim virus. I pensarem que la cosa no anava amb nosaltres i que era un invent per controlar-nos –com si ja no ho estiguéssim– i per ficar-nos un xip intramuscular, quan el xip ja existeix i es diu telèfon mòbil. Però bé, som així. I evitaria generalitzar per no caure en la típica frase, “què hi farem, som llatins”, però em costa. Perquè és una darrera l’altra. Després ja veurem a qui donem les culpes, que al cap i a la fi sempre és el més fàcil, i d’això, els llatins en sabem bastant.