El 53 és el setzè nombre primer i també el nombre atòmic del iode. Uix, quin començament d’article. Segur que un trenta per cent dels potencials lectors ja ho han deixat i els amos del diari, que saben que aquesta mena de dades es poden trobar a la Wikipedia i per tant no cal ocupar espai en el seu diari, ja bufen.
Tornem-ho a provar. Fa uns dies, tot tornant cap a casa vaig escoltar una conversa entre dues adolescents. “Tengo un abuelo en casa que és más pesado...” I l’altra li responia: “¿Ah, sí? En casa hay un hombre mayor de 53 años, que no veas”. I jo, que aquest any he complert aquesta edat, vaig arribar a casa amb certa taquicàrdia, magnificada en barrejar-se la conversa amb l’efecte que m’havia causat un article, llegit al matí, on m’havien convençut que “ara, els 50 són com els nous 30”.
Capficat amb aquest bany de realitat, vaig tenir l’oportunitat de comentar-ho amb un conegut que només va saber dir-me: “Els portes bé, però pensa que sempre pots viatjar a Turquia i tindràs un efecte bífidus però a l’inrevés, et renovarà per fora i ho notaràs per dins”. “Quan tornis, de ben segur, et sentiràs més jove”.
La veritat és que no em faria res visitar la Sublim Porta i després perdre’m per la Capadòcia. “Recorda –va continuar l’amistat, si se’n pot dir així– que tu vas ser qui em va dir que, si quan feies els cinquanta no et feia mal res, és que ja estaves mort. I aquest viatge que et proposo és molt popular entre els que intenten recuperar allò que el vent s’endugué. I ja que hem parlat dels cinquanta recorda que tu ets el primer que dius, quan en trobes un de la teva quinta, ‘Uix! com li han passat els anys.’ Et penses que ells no et veuen igual?”
Un xic amoïnat per la resposta, que no era la que jo buscava, vaig decidir que potser sí que era el moment de buscar cremes i tractaments per intentar que el pas del temps no m’afectés, si més no de cara als altres. Perquè, què volen que els digui, en cap cas em sento com un home de 53 anys. Clar que, com puc saber com són aquests sentiments si fins ara no els havia tingut mai? Potser sí que d’ara endavant sigui una mica més coquet i no digui la meva edat.
De fet, com afirma Valentí Fuster, l’edat és qüestió d’actitud i caràcter. Hi ha gent que en té 80 i sembla que en tingui 50. Va ser llegir aquesta frase i ja no vaig poder estar-me de parlar amb algú d’aquesta edat i la seva resposta va ser: “El cert és que arribar als 80 no està gens malament, i més si tens salut i el cap clar. Però què vols que et digui, si vols t’ho canvio.” Vist això, vaig decidir que esperaré a rondinar i capficar-me per l’opinió de les jovenetes més endavant. I més a una setmana de Tot Sants. Què volen que els digui. La visita de rigor als cementiris et fa adonar que cada cop hi coneixes més inquilins.
