8 de febrer de 1964. Aquell dia assolellat d’hivern, Soldeu estava de festa i jo ja hi era, convidat i espectador en un lloc privilegiat, per gaudir de l’espectacle de l’obertura de l’estació d’esquí d’Ensisa. El poble s’havia engalanat per rebre els primers esquiadors i veure’ls baixar pel mig del bosc de Soldeu. Per fi, després de cinc anys, des que l’any 1959 el Comú de Canillo atorgués la concessió a aquells visionaris i intrèpids Miquel Baró –fanàtic de l’esquí–, Josep Torrallardona i Martí Salvans, veia passar pel meu costat el primer telecadira de dues places fins al Pla d’Espiolets. 

Però aquell dia d’hivern, a Soldeu també es notava un ambient de canvi. La neu ja no es veia només com aquella intrusa que ho paralitzava tot i que obligava les persones i el bestiar a quedar-se tancats a les cases i les corts. Els hiverns llargs, gelats i foscos, en els que la gent de Soldeu vivia reclosa prop de sis mesos a la cuina vora el foc i amb la llum d’oli a la sala, i que només travessaven la Valira per pujar al bosc a seguir el rastre d’alguna llebre o fagina i a l’aguait amb una pedra de granit calenta a la museta, podien convertir-se en una oportunitat per a molts joves de la parròquia de Canillo per tenir feina tot l’any: a l’hivern a l’estació i a l’estiu de pagès.

Ja uns anys abans, a finals dels anys 1940, quan l’Esquí Club d’Envalira va organitzar unes curses per Pasqua, em va sorprendre veure pujar a força de braços, aquells primers esquiadors feréstecs amb els esquís al coll, enfonsant-se fins als genolls, per gaudir cinc minuts d’una baixada després d’una hora de pujada, que despertaven la curiositat i l’interès de tot Soldeu. Un viscut similar a aquell 13 d’agost de 1911, quan l’aventurer anglès Charles A. Freeston, arribava a Soldeu amb el primer cotxe (sense cavalls), dos anys abans que s’obrís la carretera de la Farga de Moles fins a Andorra la Vella.

De tots aquests anys, encara recordo quan, l’any 1971, l’estació va comprar la primera Ratrac, aquella màquina trepitja neu que conduïa el Josep Babot (el Pep del Jep) i que evitava que els joves de la parròquia i els treballadors haguessin de baixar derrapant per xafar la neu cada matí abans d’obrir les pistes. També quan el 1981 l’estació es va expandir cap al Tarter; quan es van posar els primers canons de neu el 1987; quan el 1998 es va canviar la passarel·la pel primer pont esquiable; quan el mateix any es va firmar el Conveni de Meritxell, entre els comuns de Canillo i Encamp, que va permetre la connexió pel Pla de les Pedres cap a l’estació de Pas de la Casa-Grau Roig, convertint-se en el primer domini esquiable dels Pirineus i un dels més grans del món; quan el 2003 s’aconsegueix la unió comercial amb la marca d’èxit Grandvalira; quan el 2012 la pista de l’Avet és escenari de la primera prova d’una Copa del Món; quan el 2019 una nova plataforma esquiable apropa encara més el poble a l’estació i ja ambiciona noves competicions i esdeveniments internacionals; quan el 2021 l’estació s’uneix amb Pal-Arinsal per crear Setap 365; i quan l’any passat es va aconseguir que tots els esquiadors d’Andorra poguessin esquiar amb un forfet únic de país. 

Durant aquests 60 anys, també he vist a quatre grans directors: Lluís Viu, Martí Salvans (epd), Conrad Blanch i David Hidalgo, que han sabut fer fructificar amb la seva bona gestió, la visió dels fundadors; i sempre acompanyats de Creand, un soci entregat i col·laborador que ha cregut des del primer dia en aquest projecte social i empresarial, però sobretot un projecte de país.

Han passat 60 anys, i encara hi soc, fidel i impertorbable al mig de la pista que duu el meu nom, l’Avet. Soc l’Avet, aquell avet centenari que un llenyataire, del qual no recordo el nom, em va preservar quan va obrir la pista pel bosc de Soldeu, i que m’ha permès gaudir del miracle de la neu amb milers d’esquiadors que baixen pel meu costat cada dia, i veure al meu davant com aquelles set famílies de cases de pagès i els seus fills, han fet de Soldeu una de les millors destinacions de turisme d’hivern, amb una oferta i un servei d’hotels i restaurants que són l’admiració de molts i que ha resultat ser una fórmula d’èxit del trinomi Estació-Poble-País. 

I així va canviar la història de Soldeu, un poble anònim i solitari que passaria, en 60 anys, a ser una destinació per a milions de turistes i de renom mundial.

I per celebrar-ho, just aquest passat cap de setmana, la pista de l’Avet ha acollit dues proves de la Copa del món femenina d’esquí alpí. Una prova que ha permès demostrar de nou la nostra capacitat d’organitzar esdeveniments de primer nivell, d’adaptar-nos a les circumstàncies climàtiques, de mobilitzar centenars de persones, des dels treballadors de l’estació, als voluntaris que són l’ànima i l’orgull de l’organització, als clubs i associacions, a les institucions d’arreu del país, als espectadors i mitjans de comunicació d’aquí i de fora, i a totes les persones que se senten orgulloses del nostre petit gran país. 

A tots ells, gràcies per continuar fent història, gràcies per tenir la mateixa il·lusió dels qui fa 60 anys van creure en l’esquí i en el nostre país, i gràcies per deixar-me ser el protagonista principal de properes competicions que ens situaran a l’avantguarda de l’esquí mundial.

L’Avet de Soldeu