600 anys de sobirania

Que la democràcia ha regnat ininterrompudament durant 741 anys al nostre vell i bell país és quelcom que ningú no s’atreveix a rebatre. En el si d’una Europa convulsa al llarg de la història, amb contínues guerres i conquestes, haver garantit la pau i la democràcia dels andorrans secularment és motiu suficient per vantar-se’n, i més quan el nostre parlament, un dels més antics d’Europa, celebra enguany 600 anys d’existència com a dipositari de la sobirania del poble.

Estic parlant del Consell de la Terra, precursor del nostre Consell General. N’hi ha d’altres que se’ns van avançar, com els amics islandesos, amb l’Alþingi, el parlament nacional de l’illa. És la institució parlamentària més antiga que hi ha al món, fundada en plena època vikinga, l’any 930, a Þingvellir, els “camps de l’assemblea” o les “planes del Parlament”, situat a uns 45 km a l’est del que més tard es va convertir en la capital del país, Reykjavík, una vall màgica on xoquen la placa tectònica nord-americana i l’euroasiàtica.

Al nostre Principat, el Consell de la Terra es va constituir l’any 1419 amb l’aprovació dels coprínceps: el bisbe d’Urgell, Francesc de Tovia, i el comte de Foix, Joan I, que no havien mantingut precisament una relació cordial com ho demostra la sentència arbitral del 1434 que posava fi als conflictes referents a termes, jurisdiccions i emprius de possessions que ambdós senyors tenien a l’Urgellet. Dos anys després, el 1436, el bisbe Tovia i el comte Joan deixaven aquest món, però amb la feina feta: la concessió als andorrans de la facultat d’elegir anualment dos o tres representants per cada parròquia, per tal de gestionar afers comuns de les Valls, juntament amb altres prerrogatives.

Les competències del Consell de la Terra des de la seva creació van ser prou clares. En l’àmbit polític s’encarregava de l’elecció dels càrrecs de justícia i d’arbitrar en els conflictes territorials entre parròquies i particulars. En l’àmbit social vetllava per l’ordre públic, regulant l’assistència de la població a hostals i tavernes i el joc de cartes amb diners dins d’aquests, i la sanitat pública (mesures contra la pesta, contractació de metges, cirurgians i apotecaris), regulava la pràctica de la caça i vetllava pel bon estat dels camins. En l’àmbit econòmic regulava el preu i la qualitat dels productes de primera necessitat (pa, vi, truites...), establia el preu del blat en el consell de l’Afor, controlava els pesos i mesures, centralitzava els diners i feia efectiu el pagament de rendes i tributs i participava en l’establiment del preu i la quantitat dels productes de l’escaldenca confraria de paraires i teixidors.

A mitjan segle XV, el nombre de membres del Consell es va establir en 24, de tal manera que aquesta institució també es coneixia com el Consell dels Vint-i-quatre, uns consellers que, almenys en època del nostre mai suficientment lloat Antoni Fiter i Rossell, eren escollits entre “los homens mes integros, discrets i experimentats”. No en va deia Benjamin Franklin que l’honradesa reconeguda és el més segur dels juraments...