El setembre és un mes curiós, acostuma a ser un aiguabarreig estrany, perquè tot i ser encara astronòmicament a l’estiu, ja enfoquem les nostres ments per encarar la sempre inestable tardor, sobretot a partir de l’endemà de Meritxell, que com sabeu, és quan comença oficiosament l’any andorrà.
Precisament, el dia de la nostra patrona, considerat encara la nostra festa nacional, coincideix amb una altra efemèride important: el 8 de setembre de l’any 1278, se signaren els primers Pariatges, al Saló de Corts de la Suda, situada al capdamunt del Turó de la Seu Vella de Lleida. Recinte, per cert, que encara es conserva avui en dia i pot ser visitat.
Per tant, el passat dia de Meritxell, un dels documents més transcendentals de la nostra història va fer 746 anys!
Poca broma, perquè el conservem en un estat òptim, essent un dels documents més reeixits custodiats a l’Arxiu Nacional d’Andorra. No podem catalogar-lo com la nostra acta d’independència, perquè jurídicament no ho és, ara bé, sí que el podem considerar l’embrió de la nostra sobirania nacional, atès que el fet de tenir dos cosenyors, des del moment de la seva signatura, va donar com a resultat comptar amb un senyor a cada banda de la frontera, impedint que cap dels nostres Estats veïns ens absorbissin en els seus territoris.
El document reflecteix moltes curiositats històriques, d’entrada va representar el final de les hostilitats que durant molts anys van tenir els bisbes d’Urgell amb els vescomtes de Castellbò, que per matrimoni, havien esdevingut comtes de Foix. Aquest fet no és gens menor, perquè els drets dels Foix sobre Andorra, venien per herència dels Castellbò primer, i abans, dels Caboet, senyors de la Vall de Cabó, a l’actual Alt Urgell.
Dos poderosos senyors feudals, que havien guerrejat durant tantes dècades des de finals del segle XII, van avenir-se a signar aquest document, una mena de conveni entre tots dos, on fixarien els acords, per mirar de no tenir més hostilitats en el futur. Ho van fer de bona gana? El més probable és que no. Ara bé, el rei Pere el gran, fill de Jaume I, senyor feudal de tots dos, els devia pressionar per fer-ho, disgustat per les disbauxes que produïen els seus súbdits al Pirineu.
El fet és que, aprofitant que bona part de la “crême de la crême” de la Corona d’Aragó estava fent cap a la ciutat de Lleida, en espera de la consagració de la Seu Vella, el monarca ordenà a Arnau de Vall-Llebrera, notari públic de la ciutat, que redactés el document que, sortosament ha arribat fins als nostres dies. Cap dels dos senyors va gosar contradir el rei, raó per la qual es va poder signar el conveni, acceptant ambdues parts les condicions d’aquest.
Val a dir que la iniciativa de Pere el Gran ha tingut un èxit perdurable, amb algun entrebanc, fins als nostres dies. El cosenyoriu sorgit d’aquest acord acabà cristal·litzant amb la figura dels coprínceps, especialment quan Enric II esdevingué rei de França l’any 1589, moment a partir del qual, el Coprincipat va unir-se per sempre més al cap d’Estat de França.
L’any 2028, l’efemèride complirà els 750 anys. El llegat dels Pariatges és tan important, que serveix com a base a la candidatura que està en marxa per elevar-lo a Patrimoni de la Humanitat. El fet és il·lusionant, perquè per primer cop aglutina tècnics de tres Estats, d’una forma ferma, procedents del País de Foix, l’Alt Urgell i Andorra. Tant de bo la Unesco reconegui aquest patrimoni tan nostre, i tan vinculat també als nostres veïns urgellencs i de l’Arieja. D’aquí a quatre anys podríem celebrar el 750è aniversari amb una gran il·lusió col·lectiva i, de retruc, potenciar una de les rutes culturals més notables d’Europa, partint del castell de Foix, passant per Andorra, fins a la Seu d’Urgell i Castellbò.
La gran potencialitat i oportunitats del projecte, l’han de convertir en una qüestió d’Estat prioritària.