Diumenge passat, els carrers i places de moltes ciutats d’arreu del món es van omplir de dones i d’homes de totes les edats que celebraven el Dia internacional de la dona. Una jornada que, ateses les nombroses desigualtats existents entre ambdós gèneres, té un caràcter principalment reivindicatiu.
Des de l’any 2017, el nombre de persones que participen en aquesta jornada ha crescut de forma significativa, impulsades en part pel hastag #Metoo, que d’alguna manera va comportar que moltes més persones es fessin més conscients sobre l’assetjament sexual i els abusos de posició i es parlés d’aquest tema sense por.
A Andorra, la concentració va tenir un caràcter marcadament reivindicatiu, com no pot ser d’una altra manera ateses determinades circumstàncies encara vigents al nostre país. Tot i això, enmig d’un ambient molt fresc, amb molta presència de joves adolescents i amb música, amb balls que van acompanyar els càntics i les consignes i també amb la presència dels Castellers d’Andorra que van fer un pilar de 4 dones: és clar!
L’any 1975 les Nacions Unides van declarar el 8 de març com a Dia internacional de la dona. És força interessant conèixer els fets o la història que hi ha al darrere de l’inici de les primeres manifestacions o reivindicacions de jornades que, avui en dia, tenen un ampli suport, com pot ser per exemple el Dia internacional del treball (1 de maig) o el dia orgull LGBTQ+ (28 de juny). Els fets, habitualment tràgics o de disturbis, i les dificultats de les primeres accions reivindicatives, ens permeten alhora recordar la rellevància que tenen aquestes celebracions per seguir avançant en l’assoliment dels drets i de les llibertats de les quals en cap cas hem de renunciar.
Tot i que com passa sovint, que existeixen diferents teories sobre els orígens, sembla bastant versemblant que el 8 de març del 1857 es va organitzar una vaga per part de les treballadores de la indústria tèxtil de Nova York per demanar uns salaris i unes condicions laborals més justes. La vaga va acabar, però, amb la detenció d’un nombre significatiu d’elles per part de la policia. Aquella acció no va ser en va. Dos anys més tard les manifestants van crear el seu primer sindicat per defensar els seus drets. 51 anys més tard, i sota el lema pa i roses (en el qual el pa representa la seguretat econòmica i les roses una millor qualitat de vida) 15.000 dones es van manifestar a Nova York per reclamar augments salarials, un horari laboral i l’aboliment del treball infantil. El dia 28 de febrer del 1909 es va celebrar als Estats Units el Dia nacional de la dona.
La idea d’un Dia internacional de la dona va sorgir de Clara Zetkin, cofundadora de la Internacional Socialista de dones, que va promoure una conferència a Copenhaguen l’any 1910 per proposar-ho. Aquest fet va portar que el 19 de març del 1911, a diferents països com ara Dinamarca, Alemanya, Suïssa o Àustria se celebrés el primer Dia internacional. La data del 8 de març no va quedar fixada fins a les vagues convocades l’any 1917 per les treballadores russes, que van forçar el govern provisional del moment a concedir el dret de vot a les dones. Aquell dia era el 23 de febrer segons el calendari julià, i el 8 de març segons el calendari gregorià. No va ser fins després de la Segona Guerra Mundial quan més països es van anar adherint a la commemoració, fins a arribar al 1975, quan va ser declarat Dia internacional per l’ONU. Curiosament, als Estats Units no es va començar a celebrar oficialment fins al 1994, tot i ser allà on es van situar els inicis de la commemoració.
Finalment, una dada descoratjadora però que ens situa allà on el món realment es troba i reforça la necessitat de recordar permanentment tant els orígens com la realitat actual. Segons el Fòrum Econòmic Mundial (FEM), falten uns 200 anys per superar les actuals bretxes salarials de gènere en l’àmbit mundial.