L’any passat, una setmana després de tot el que va passar a Catalunya l’1 d’octubre, Emma Regada va realitzar una performance sota el nom de 893 petons. L’esdeveniment va consistir en una tela blanca amb un clavell –que és la flor de la pau– dibuixat i que la gent hauria d’omplir, amb l’ajuda d’un pintallavis vermell, amb l’empremta del seu petó.
Regada va caminar durant tres dies pels carrers de Madrid, recollint aquests petons a diferents punts de la ciutat, per demostrar que la violència no és una eina de canvi i que el missatge de pau i concòrdia pot trobar-se en qualsevol lloc i no només a Barcelona, que d’altra banda hauria estat una opció fàcil.
En el vídeo que documenta aquesta performance i que poden trobar a Youtube amb el mateix títol d’aquest article, Regada afirma: “Ser català o espanyol deixa de ser rellevant, quan hi ha violència pel mig” o “És increïble que tinguin més força uns ideals, gairebé imposats per la societat, que el vincle amb algú que ens estima”, referint-se a les contínues discussions i baralles familiars pel tema del procés.
Per què va trigar una setmana a concretar el seu projecte? Segons ens explica, totes les associacions i fundacions contra la violència no es volien posicionar, ja que l’esdeveniment es podria entendre com a independentista. Va ser gràcies als ciutadans que van generar el boca-orella per al qual l’artista va poder rebre diverses donacions i així poder viatjar a la capital del país veí.
El resultat: un clavell ple i el missatge que “cal obrir els ulls més enllà de fronteres, polítiques i fanatismes”.
Per què necessites veure aquest vídeo si vols assabentar-te del que havia passat en aquestes tres jornades madrilenyes? Perquè cap mitjà de comunicació de Madrid o Barcelona es va fer ressò per donar-li espai. Suposo que a la llum del que s’ha vist fa un parell de dies, continua venent molt més la violència a les manifestacions i les càrregues policials –dóna igual per a quin costat– que l’enteniment, la concòrdia i el debat sa.
No és la meva intenció parlar de política en aquestes línies, perquè entenc que la situació és molt complexa i pot haver-hi diverses interpretacions que escapen al meu enteniment, però sí que m’agradaria remarcar que fa un any, en aquestes mateixes dates, la violència va fer acte de presència com a resposta a l’acte pacífic -legítim o no, és una altra qüestió– de dipositar un paper a dins d’una urna. Una cosa que es pressuposa com a base de la democràcia i que es diu votar. Espero que a partir d’ara puguem veure en els mitjans més minuts –que no hores, no sóc tan ingenu– d’esdeveniments que intenten unir-nos com els de Regada, en lloc de cops, crits i altres coses que ens divideixen i ens separen. Tan difícil és?
