La meva amiga Isabel em va enviar l’altre dia les fotos del sopar que cada any per la festa major organitzen els que van acabar l’EGB el 1983. Fa una eternitat, sí. No vaig estudiar amb ells i a dreta llei no formo part d’aquella promoció, però és la meva quinta i, és clar, els conec no diré que tots però gairebé. És el que passa als pobles, oi, que arriba un moment, quan tens entre 15 i 20 anys, que coneixes tothom. Tothom que compta, és clar. Els dinosaures per sobre dels 40, no diguem ja dels 50, es limiten a exercir de comparses, de teló de fons o de pares de, en el millor dels casos. Fins que arriba el moment que t’adones que ja no coneixes gairebé ningú, i que tu mateix t’has convertit en dinosaure, glups. Doncs el moment ha arribat. Ja fa temps, d’acord, però la foto epifànica del sopar m’ho va recordar de forma gràfica i un pèl trista. Ens hem fet grans, irremeiablement i sense voler. Els tíos hem envellit clarament pitjor. Hi ha calbes, bosses als ulls, alguna panxa descomunal, pèls intempestius i arrugues, auguris clars d’una decadència imminent. També els estralls físics d’una vida al límit. I els que ja no hi són. No recordo quan va morir el primer dels meus coetanis. Però fa dies i ja hi ha un segon i un tercer. Altres anys un sopar així em retornava aquells dies feliços i m’elevava l’esperit. Aquest, no. Tot agafa un aire terminal i gris com un dia de boira al Pic Negre. I només faltava Gerardo Diego: “Y tu infancia, dime, ¿dónde está tu infancia?,/ que yo la quiero./ Las aguas que bebiste,/ las flores que pisaste,/ las trenzas que anudaste,/ las risas que perdiste./ ¿Cómo es posible que no fueran mías?/ Dímelo, que estoy triste./ No me escondas tu infancia./ Pídele a Dios que nos desande el tiempo./ Volverá tu niñez y jugaremos.” He esborrat la foto, naturalment.
